foc blau

com sortir de la merda

2012-01-24T19:01:00.000+01:00

De la merda se'n surt i no se'n surt. El primer pas és assumir el vertigen. I rapar-se els cabells, ben arran de terra, i que la mida de la teva vida deixin de ser els febles fils sinó un món rodó que es camina. Ser conscient de l'autèntica mida i vagament assajar algun nou gest per la latència de les idees quan tinguis un mal dia.

El segon pas és tornar a Pascal, que té com a conseqüència una sorda rialla del temps que et permetrà assumir la rutina. Les rutina no s'ha de deixar; és un passat ben digerit la teva tria. Sota els arbres quotidians s'han forjat les magnífiques banderes que et van dur al món, i res és carn si no s'enfronta a la distensió ni dorm de nit ni es lleva a l'alba. Cada cop que hem descavalcat, una ofrena es requeria i el cavall esperava, dissimulant amb la mirada que la velocitat és una urgència que tu controles.

El tercer pas és recuperar el ferm esguard, i algunes velles companyies de tu mateix. Gaudir amb comoditat del joc, tolerar els bitllets d'anada i tornada. Encendre la televisió i no necessitar gran cosa més que els relats paral.lels que saps escriure. Tenir el llapis a mà al carreró, en plena dolència afirmativa, i allà i en la suficiència dels monticles saber no haver de recórrer al mot ni a l'acte. Si en general no ho necessites, al final en concret serà posa'm una altra copa.

El quart pas, sobre la mida, sobre el gest i sobre el dormir, és en realitat el primer i és no fer-lo mai. Deixar de pensar i començar a tocar i discernir les paràl.lisis saludables que submarinen. Recuperar la tendresa ingènua i violar l'esperança, i dir l'he violada-no sortiré als diaris- sóc part de l'estadística i de debò que només ho he fet perquè ella volia.

same things

2012-01-20T19:17:00.002+01:00

Sometimes you need to write but things are just the way they are: good. I mean, not by writing you're going to do something, neither am I. When this need comes, you have two options: re-read what you have written, reload your life as if it was tangible, or from scratch, try to rewrite former words in the same essence. But why does this need come? Why staring at yourself losing time for no news?

It is because of the suspicion that when you rewrite something, you will notice a change in your own speed. Maybe you're saying identical ideas, but you find your attitude is not the same. So how come that, given the same life, you behave more peacefully with things so important? While writing, you get to this thought, and it itself contains the answer: because everything can be rewritten, despite a story cannot be changed.

That's not substracting value to the circumstance. I'm only weighting the fun for the fact that you may be giving so much intensity to your writings because you have never played with them. When it's not the first match, it is still a match, but your muscles feel trained, so let's start enjoying with this ball that is memory; leave everything aside, leave aside the field.

Write with an intention

2012-01-11T13:36:00.000+01:00

We all write for some purpose, as if an illusion was waiting hidden to be named. Thus some things are comfortable and lie on the surface with no need to be told. This time it is you who shows this being outside, gently unapproachable and, given the lack of closer definition, remaining some kind of smile.

Not coming from the world of words, not coming from the world of facts, you steal their position, and terrible mornings that await sweeten a bit when for breakfast, despite their insanity, we try to realise unintended poetries from light, and the bloody shark drawing a line on this mine ocean of maybes. Even I made a sketch of you in this policy of no collision.

sí?

2012-01-10T15:52:00.001+01:00

Hi havia una època de pensar que el món treballava per nosaltres. No parlo de Matt Ridley i tota la seva faramalla òbvia sobre la divisió del treball; ell parla de persones i per al nostre sustent físic. Jo penso en el món i pel nostre sustent primordial, que és el sentit de viure.

Era una època bastant il.lusa: si el món treballés per nosaltres no caldria ni plantejar-s'ho, a banda que hi és majoritàriament contrari. Detectar algunes històries no pot ser pres com una cosa seriosa, tampoc. De tot allò, no ens enganyem, no en queda més que la vergonya de pensar-hi.

En la nova vergonya, com un cordó sanitari, hem estat temptats de no reconèixer una certa condició, una certa entitat. Les restes de la vergonya, la possibilitat que algun dia la veritat existeixi i no tingui res d'estrambòtic, el desconsol de qualsevol coincidència diària, tot això és ara el punt de partida. Pot començar un nou dia i de fet mira amb quina facilitat comença. Els carrers sense ànima són carrers per mig animar amb ben poca cosa.

I want you (Dylan)

2012-01-07T13:54:00.000+01:00

And I wait for them to interrupt
Me drinkin' from my broken cup
And ask me to
Open up the gate for you

historias párpadas

2012-01-04T13:04:00.001+01:00

Fa mesos estava com estaria, com estic. Si ja n'he escrit no és cap profecia sobre esdeveniments exteriors; és bastant moderna aquesta idea que les coses passen més enllà d'un, i és mentida.

Ni tan sols el temps. Totes aquests contes del futur i del passat, tot metàfores davant el repte que és un mateix: oblígame a gritar al fin mi verdadero nombre. Digue'm si no quin futur, quin present - quin passat- ve a sopar a un lloc on no érem.

Kiss me (Tom Waits)

2011-12-30T16:59:00.001+01:00

La bellesa és objectiva?

2011-12-22T17:28:00.000+01:00

L'espai és la matinada de totes les coses

Blai Bonet

La bellesa és objectiva, i no té res a veure, però res de res, amb el cànon mainstream, passatger i contaminat de les febleses i vicis que té l'home de cada època. Tots els que diuen que la bellesa és subjectiva és que no n'han vist una engruna, que no han trobat la porta ni que sigui mig oberta. La bellesa és blanca.

Vols bellesa? Vés i busca Schiele, Egon. Vés i escolta Satie, Erik. Vés a París. Mira la Νίκη a proa durant hores fins que miris a una altra banda i la forma se't dibuixi al buit. Així tindràs algunes pistes.

La bellesa és una idea que de tant en tant baixa, ben concreta, i per molt infreqüent que vingui no vol dir que no begui de fonts clares. La primera condició per sintonitzar-hi és l'espontaneïtat, i la segona, una certa calidesa.

I aquí tens una sorpresa: no cal fe. Un cop benvinguda, deixa que encaixin les peces, sense perdre la tranqui.litat. Descobriràs materials insospitats superiors a les paraules, equacions impossibles i carn. Inconforme però tranquil.la, cada dia hi tindràs més traça. Una època vaig estar menjant només verdures sense sal i algú em va donar uns phoskitos, i eren antagònics a la bellesa. Un dia va ploure moltíssim; va ploure com si ploguéssin idees. Alguns dies el temps, conscient de la síntesi necessària, li aplanava el camí perquè pràcticament no hi era.

No és el nihilisme ni l'escassetat la bellesa, però el primer crit t'agafarà sense mobiliari. Weightless, semi-erotic. A hores nobles i descordada.

El descobriment de la bellesa

2011-12-18T20:39:00.000+01:00

Un escriptor en diu el punt de no retorn: hi ha belleses que s'ho carreguen tot i que van a l'arrel de la nostra existència, del sentit de viure. És revel.lador, ja pots anar preparant-te. La qüestió serà si en aquest canvi et podràs conservar. Potser tens oportunitat de jugar quan et trobes una bellesa d'aquesta mena, però el que no tindràs és consol tal i com estàs acostumat a sentir-lo: un descobriment tan vertical exigeix una sobirana hòstia i un perpetu relliscar de totes les excuses que vulguis interposar entre tu i aquella cosa, l'evidència de la farsa de totes les vides amb què vulguis conformar-te pels segles dels segles. Fixa't-hi, el que dèiem de la impossibilitat: aquell és el camí adequat i amb els cinc sentits i tota la teva experiència saps que no t'equivoques, però que has de negar-lo perquè és massa cert en tu. Això és una putada. I com somreies al principi...

He conegut algunes dones amb aquesta bellesa, poquíssimes, i les coses estaven tan clares...Un amic meu em va dir en una ocasió: és terrible veure-ho tot tan clar, oi? Les coses estaven tan clares que així que poses un peu a l'estança la resta va difuminant-se. I sobrevé la por que hi hagis entrat miserable, i qui no és miserable, qui no és feble davant la bellesa? I surts corrent d'allà, és clar, però vas tacat d'una substància que et diu que ets tu la taca. Si has tingut sort i has estat una mica viu, te n'hauràs apartat a quilòmetres i hauràs intuït la teva farsa, i hi conviuràs com puguis, obsessionat amb dignificar-te. Si no tens sort, si t'acostes massa, si per mesurar l'autèntica temperatura del món poses un dit a l'aigua...

Once you know you can never go back; you've got to take it on the other side.

Les dones belles no necessiten virtuts, però a tu, noi, sí que et farà falta intel.ligència. Per cert, hi ha un consol: contra el que es diu tot sovint, la veritable bellesa és objectiva, així que sempre trobaràs uns quants companys de viatge. Paro l'orella i començo a saber els noms dels meus. En el nou estat de centrifugat em trobo algunes coincidències sorprenents; te'n faries creus, de quantes.

les ciutats inassumibles (i V)

2011-12-15T13:50:00.000+01:00

Ciutat 5
Hauríem de deixar de dir-nos algunes coses. La primera és que vivim aquí. És plena d'actors la Rambla i un cristall verd festa no és una onada (jo les confonia de petit). Tots els carrers amb nom duen aquest apèndix après amb l'idioma de protegir-se el cor. Tu el saps dir, saps dir carrer i caminar-lo; quan despertis de la ciutat 5 només tindràs ulls pels ulls, les nits amb fanals i les ànimes.

Les ciutats inassumibles (IV)

2011-12-14T01:51:00.001+01:00

Ciutat 1
La ciutat 1- ho he dit abans- l'he d'esmentar per mecanicisme, perquè em precedeix. Encara que la ciutat és tu, teva-meva, meva tu, conté els seus murs prims, els seus futurs i alguna verge. Tota l'escòria a filtrar pel poema, terra antivermella. Cerco la història que només ens reconeix encaixonada als arbres de les avingudes. La natura pateix derrotes; és un residu de la bellesa sense esforç davant de moltes certeses més altes. I aquesta caritat raonable cap a la història natural que no és és autocompassió. El poema és autocompassió, santificar la pols ignorada. Però deixem-nos d'acordions: la ciutat 1 l'has fundada tu amb un petó ontològic com un adjectiu que s'acomiada.

les ciutats inassumibles (III)

2011-12-12T01:12:00.001+01:00

Ciutat 6
Una ciutat és un port cap a les persones i un volar cap al silenci. Hi ha ciutats molt explícites que són marítimes i tenen ocells. Tot perquè et convencis de la soledat que ara es vesteix en l'home, en l'home que s'espolsa la misèria i mira un futur de salnitre. La ciutat 6 fa pudor d'eterna memòria, de dics ridículs que no et vaig dir. Amb la tinta del fum dels vaixells o de la separació de les rajoles et sents gronxant-te als afores de la copa del matí, talment fossis a taula d'un déu carrincló i drapaire.

Ciutat 7
Diu la cançó: ens enfrontarem a aquesta nova Anglaterra com sempre ho vam fer; en una fúria de negacions, sortirem a ballar per l'empedrat. Bé, val a dir que a base de flors algú dels seus va fundar Amèrica. Potser aquest t'és un consol fent temps vora el pont, que a una hora s'abaixa: a les barcasses fa olor de cafè i trobaràs un nou dia. La remor que t'espera sempre et dissuadeix de preguntar-te d'on venies. La ciutat també té habitants, que quan parlen de mal temps te n'adones que és el teu marge d'existència: sobrevius al fil de la calma que generen. Hi ha bicicletes als porxos, i animals lligats que esperen. Vols escriure ciutat 7, però és infinit el gest des del racó i el món només es deixa viure.

les ciutats inassumibles (II)

2011-12-11T14:46:00.001+01:00

Ciutat 2
Quants uns? Dos. Vista de pas com qui es dedica a gèneres impropis, com qui diu temps lliure; aquesta falàcia. Doncs una ciutat vista de pas et dessagna i és culpa seva no córrer i és culpa teva no aturar-te. En qualsevol cas, ciutat 2 vista de pas amb algunes formes que es presten a aquesta pràctica, un regal que et fa el mirall quan l'abandones. Ciutat gelada: ara no hi ha ningú, abans no hi érem nosaltres.

les ciutats inassumibles

2011-12-10T18:17:00.001+01:00

En cas de pèrdua -diu a la llibreta-... hi ha unes quantes lletres i ciutats; unes quantes cròniques amagades.Això de les ciutats, per exemple: ciutats, però cada ciutat és una i més que jo, i no tant ciutat: més aviat s'apareix com una bomba de sol sobre la son fragant d'un mes invertebrat i acabant-se.

Ciutat 3
Cartíl.legs glaçats com a resposta davant de tanta mentida d'aquests senyors, que es creien honorables. I mira què ens han deixat! Una arquitectura fenomenal que se'n fot de la carn, sense racons on puguem insultar-nos. En aquesta ciutat, la paraula foc és escandalosa.

Ciutat 4
Fer sexe amb l'abisme de les ciutats per construir. Calvino va davant: té sort encara, perquè hem parlat d'història i no tots en tenim. Parlar d'una ciutat algèbrica, conjecturar identitats i calmes. D'una ciutat algèbrica i d'una estació buida per anar fora d'aquella o aquesta trampa, d'aquella o aquesta integritat de diamant de mort quan tu contractes un termòmetre. Arribar a ciutats més concretes amb passaports finalment útils, però a ports més inútils per imbècils amb xancletes sense amor ni te ni cartes, ni la fecunda por que no ho ignoris tot tant com el quilòmetre mundial que acabes de deixar enrere.

2011-12-08T17:30:00.001+01:00

Ens persegueix i ens precedia.
O a l'inrevés: la qüestió és que
tenim la sirena ofegada a la mà
com el poeta, i els pantalons xops
de l'últim cop que vam pujar
el teu carrer i plovia.

L'estrofa sense sentit
La pluja, el pantaló,
si m'apures, gairebé tot aquest poema
havien de reposar sobre un llit
plegat on ningú vol jugar-se saliva.
Per por que la saliva es desmunti
com la música són notes.

He dit el teu carrer
jo creia que l'escrivia
i te'l regalava
i volaves per tots els cels del món
per totes les capses de fusta
a totes les botigues del teu carrer

Per cada paciència antiga
que l'home ha tingut amb la dona
vora qualsevol manifestació d'aigua
que es presenti al calendari
subterrani de la ciutat - rius bassals i rentadores-
mentre es protegeix el coll pels fills
que han de sortir-ne
quan et tenia d'esquenes,
flor voladora. El pantaló té fils
i tu ets totes les dones.

Tal bufera mullant, com no, els
matins, les mans fredes a la cua
del súper i unes ciències que havíem
viscut prescindibles i agòniques,
clivellades d'enveja i mirant-nos
rere la porta; unes ciències rere una
porta? Fins i tot a quilòmetres de mi.
Coses més tendres descomptàvem
coses més tendres no haurem vist
petons més forts i de sobres
i la ve baixa dels teus llavis
a la bellesa menjada per voluntat pròpia (nostra).

poema

2011-12-06T14:44:00.001+01:00

Vull escriure un poema
sense comodins
gargot, paraula tatxada
comodins que són fins
que m'encenen la brasa

Un no-poema una mica
sense gestes ni remeis
un semàfor en àmber.

Escriure amb la mà alçada
mal escrita, una cosa exiliada.

Vull escriure un poema
per tu
vull descriure un segon
sincer d'aquest món:
encerclar una rotllana.

Inefables

2011-12-06T14:24:00.001+01:00

A totes les frases que no hem dit
els correspon el seu propi món
igualment d'horitzons miserables.

poema

2011-12-06T14:04:00.001+01:00

És molt important
començar pels noms
i fer la pausa quan toca

Així s'aconsegueix estimbar el nom,
tallar la tirolina del subjecte cap a
qualsevol faula.

Agrair el temps que ens
deixa per escriure la mort -mort-
de tots els actes.

Aquí hauríem de silenciar el poema. Nosaltres.
Hi podem posar molts verbs,
no prohibirem l'elegància d'aferrar-se
a la vida amb convocatòries.

Però tothom hauria de mirar
cap a la timba de la infància.
Jo he evitat paraules que no eren arrels
Jo no he dit pansir quan moria la tarda.

Poema

2011-12-06T13:41:00.001+01:00

Jo faig com que sí, però no n'entenc d'insectes
ni dels insectes que fan temps fent llibres
on treuen temps (el corquen).
Aquests forats del temps i la mà morta.

Jo no n'entenc de dones,
ni dels temps que han de venir.
Dic que no i sento que és dir,
però sempre hi ha una capa de pintura
que sobra.

Als mots, sempre els convé una dona.
Lògicament, me'n valc dels mots
per fer relleus que corren el risc
invident de no ser-ho.

2011-12-04T14:31:00.001+01:00

Posem que alguna cosa, algun dia, em respongui totes les preguntes; jo ja sé quines preguntes. És molt suposar, segur, però bé, suposem-ho. Penso que la majoria de preguntes, com aquest text, no tenen res de meves, sols que jo em limito a participar de la fórmula i en major o menor mesura respondre al món amb la seva mateixa actitud. Copycat, copycat afectat que tu diries que vol pagar amb la mateixa moneda i que posa a tot un preu massa alt.

Jo prevec que la solució vindria donada per la última pregunta: de debò tinc totes aquestes preguntes? No deu ser només fal.lera per respondre-les? Una cosa molt zen i prou certa.

Obre les cames

2011-11-30T23:15:00.001+01:00

Hi ha dies que no estàs pactista amb la realitat i que tot ho cremaries. Hi ha dies que saps que el món s'equivoca i que malgrat que qualsevol déu et donaria la raó, i qualsevol cèl.lula es reescriuria, i tibaries qualsevol muscle per prevenir l'error fatal, només creixes en la negativa. Vençut, tot esdevé flàccid si allò és impossible. I el món s'equivoca, aquesta certesa terrible.

No desitjaries tenir res a veure amb aquest món, però t'hi sents cridat per una força estranya, gairebé maníaca, que s'esclafa contra els permisos. Res té prou importància perquè tu estiguis així, però no t'ho expliquis perquè no t'ho creuries.

Fundem una idea a partir d'aquestes certeses, perquè ho són, perquè davant d'elles no hi ha psicologia que ho expliqui ni context que justifiqui res. Les coses, les coses que ens superen i en les quals som fins que ja no ens en distingim, i que, quan volem allunyar-nos-en, ens trenquem per dins i és impossible no deixar-hi tantes coses que és retòrica el marxar-ne, i hi ha un nus a la gola que sentim més que qualsevol cosa que mai hagi estat tocada. Més el nus a la gola que la pell de la dona estimada.

Tot el que tinc per dir-te tenia el seu ordre abans i ara ja et diria altres coses: algunes d'infinitament més bones, altres d'infinitament més dolentes; en qualsevol cas, les paraules amb la seva contingència sempre són menys reals que els actes que veig que es precipiten. Al cap i a la fi, jo no seria sinó paraules en tu; una cosa estrictament huracanada que creua una terra arrasada i silent i que busca un forat on, trosset de terrissa en trosset de pols, mica en mica anar apagant-se.

Jo crec saber una manera perquè siguis més lliure que la teva llibertat somniada, però en aquest erm sóc l'únic que es vol creure aquesta llibertat més alta, més nociva i més salvatge. I és a mi a qui, així com ets, em fas moltíssima falta.

Ajagut (Agustí Bartra)

2011-11-29T23:59:00.001+01:00

El meu somni camina
per un estrany novembre
de fulles enrogides.
D'una forca de lluna
penja
el cos del meu futur.
Ai, aigua a la mirada!

2011-11-29T14:10:00.001+01:00

Un text és una concreció, una solució i en certa manera una victòria momentània. Però cal una alta exigència.

2011-11-28T23:52:00.001+01:00

Acabo de dir que no a una feina a jornada complerta en una de les empreses de més futur de Barcelona. Les obligacions. Ah, però: fes el que estimes, o pensa que hauràs de fer-ho. La llibertat i bla bla bla. No em penso menjar el cap: agafaré un vinet i pensaré en el teu somriure i ja dic que no em penso menjar el cap.

Maquiavel: els homes rarament tenen el valor per ser extraordinàriament bons o extraordinàriament dolents.

2011-11-26T22:23:00.001+01:00

Aquest any l'únic que he après és com van d'unides la llibertat i la bellesa.

2011-11-25T22:14:00.001+01:00

La pena és una cosa que sorgeix d'un lloc ben clar: de fora. Estic plenament convençut d'això, i no vull renegar de la responsabilitat personal que tots hi tenim; ho dic perquè hi ha un element extern inqüestionable i primordial. Jo entenc la pena com una impossibilitat, és a dir, que sorgeix d'una negociació frustrada amb un altre element. Si amb la realitat no fem sinó dialogar amb nosaltres, això és una altra història, però jo considero que si mai algú no hagués de negociar res, podria ser perfectament feliç, per molt tortuós que fos el seu discórrer. Fromm sobre els nens, quan saben que són límit. Una impossibilitat impossible d'acceptar.

I ara estem així: jo per exemple tinc una mena de pena immensa, tot límit, jo; i tu - bé, tu- tens una manera exacta i dolça d'escriure.

Diario de un seductor, de Panero

2011-11-22T10:29:00.001+01:00

No es tu sexo lo que en tu sexo busco

sino ensuciar tu alma:
desflorar
con todo el barro de la vida
lo que aún no ha vivido.

2011-11-19T21:58:00.001+01:00

Més aviat es deu tractar de buscar un somriure sostingut a dimensions bastant practicables. No un somriure tendó, no una oda a l'exterior del somriure; sinó un somriure tot ventre, un somriure no preguntar-se de què es tracta perquè ja estan caient les últimes raons d'una pregunta plana. El que sobra de no preguntar-se de què es tracta: d'això es deu tractar. Millor, es deu tractar de la diferència material entre no preguntar-se de què es tracta i el res més absolut, la no possibilitat de preguntar-se. Més aviat no es deu tractar de gaire, però d'un gaire que fa el joc a l'ombra perquè ni l'evita ni la reclama.

La diferència entre una corda vocal vibrant i un petó. Vull dir un petó com una tarda.

amor diacrónico

2011-11-10T17:29:00.000+01:00

No me he movido ni un solo metro de tu inteligencia. No me he movido un palmo de ninguna raíz de risa. Tampoco me he movido nada de ese olor que te agradecía. Pero no puedo evitar moverme por el tiempo, la diacronía.

Llum i tele

2011-11-08T02:29:00.001+01:00

Una de les coses més detestables de la televisió és el tractament que es dóna a la llum. Ens cal la convenció científica que el vespre és la millor hora del dia i un cop la tinguem, renunciar a aquest efecte tonto de reproduir el matí o la tarda a l'estudi a cop de focus, com si no tinguéssim més opció que seguir la natura sense criteri ni mitjans, amb una pressumpta coherència passant per sobre de qualsevol estètica conquerida. Què collons. Penombra a les 10 del matí per una entrevista; només una tènue llum de tauleta.

Amor y apetito, de Friedrich Schiller

2011-11-07T01:32:00.003+01:00

Muy bien dicho, Schlosser: se ama
lo propio; y si no se tiene
se apetece. El alma rica
ama, la pobre apetece.

petita desviació

2011-11-05T21:52:00.002+01:00

Ja només m'interessa escriure sobre els altres
potser la meva única sortida.
Ja només m'interessa escriure sobre els astres
fixats al cel com qui s'ho mira.

admonició

2011-10-30T22:15:00.000+01:00

El meu poema no t'agradarà
però l'acataràs
com jo he acatat
el futur desig de viure'l.

Vine, vine
que ja cau.
On caigui
tindràs la ferida.

De la fragilitat

2011-10-17T00:40:00.001+01:00

En nom dels sentiments hem comès una quantitat de barbaritats escandalosa, llegeixo, i no puc estar més d'acord. La fragilitat té un determinat perímetre; si se l'alimenta en excés, deixa de ser rendible i de tenir res a veure amb la vida.

Ni per aproximació un excés de sensibilitat implica una major experiència, sinó tot el contrari. I sobre què és intel.ligència o no, per molta egolatria que patim, la natura ja ha dictat les normes fa temps. Ara convindria que els homes ens ho apliquéssim i d'una vegada per totes acabéssim amb la propaganda incondicional d'una determinada virtud sense posar-la en el seu context. Algú hauria de dir-nos que no cal passar-se amb el perfum, que acabarem amb la pell irritada. Aquí el fer de la gent put a poesia patchouli, i la dissidència que es manifesta és radical i absurda.

Massa sovint volem començar la casa per la teulada. La cirereta del pastís, l'enxeneta que posa la gràcia, per alguna raó són petites i tenen tant que les aguanta. Però vivim temps d'espectacle. No sabem esperar i ignorem que en la construcció està el miracle. Allò veritablement necessari ho estem bombardejant d'ànsia. Caldria que ens poséssim amb això perquè hi tenim una feinada, i la resta ja arribarà si déu vol.

Jobs

2011-10-07T02:05:00.001+01:00

Ja fa uns anys que em passa que no em puc fixar en el present per incorporar nous mites. Mira que busco ídols actuals, però és que no sóc capaç de comprar-ne cap. Bona part dels que avui estan marcant la Història tenen un vernís de modernor que no sé, com que me'ls desacredita. Entre que estan immersos en processos industrials, que el seu nom fa pujar i baixar borses...Sempre els acabo trobant una sèrie de coses de més aviat poc candor. Un exemple d'això seria el Craig Venter.

Els mites actuals tampoc fan olor de naftalina, ni són imaginables fullejant el diari en menjadors de rajola hidràulica. I com que el nostre romanticisme l'hem fet al passat, amb l'estètica del passat com a referència, qualsevol intent de mitificació d'algú actual té les de perdre.

Però no només és que qualsevol temps passat fos millor sinó que ara, amb twitter i la mitja desena de mobles de plàstic comprats aquest mes, s'estan creant algunes concepcions de passats ben poc quallats que no obstant seran el passat passat i la manera de viure'l per molts ciutadans d'aquí uns anys. Correm el risc que els temps aniquil.lin cada cop més la nostra idea d'un passat afiançat i amb aspectes mitificables. Qualsevol temps passat feia millor de temps passat, i crec que això és una afirmació neutral. Jobs, ficat en aquest passat modern, i contribuint-hi de facto, també em sembla més inconsistent com a mite. És part d'aquest fenomen.

Però es que d'ell, com a mite, n'he sabut més tard. Al meu passat òptim sí que hi ha en canvi un iPod comprat a Andorra. Blau metàl.lic, que no verd poma. A l'època que el vaig comprar, al magatzem Punt de trobada acostumaven a dir "Toni Cos 1020" per megafonia i m'agradava col.leccionar bolígrafs. Per descomptat, foc ¿blau? encara no existia.

Una bona anotació.

2011-09-30T02:53:00.000+01:00

Ni els calers, ni les dones
ni la salut ni fer història.
Ni el càlcul, ni l'esperança
ni un plaç ni la memòria.
T'afigures una solució per tot,
tan bona que ni calgués allargar-la?

Una sola imatge
i que un àcid et foradi
els porus i les capes
i na' i llevar l'àncora
El cert és que el temps no passa i,
oi que els matins s'expliquen sols
i que no et cal tanta barcassa?

Una sola imatge
o un tel d'aquest aire
que sempre envolta els fets i les coses.
T'emmotllaràs al que pugui passar-te
Protagonitzaràs, diem-ho així,
un desistiment irrevocable.

El futur haurà arribat
el mateix dia d'acabar-se.

2011-09-09T02:28:00.003+01:00

La dificultat

He llegit poc, i ben poca cosa m’ha semblat suficient. Inconsistència emocional, vicis, errors en la tria...El que sigui, però suposo que de totes maneres és a l’abast de ben pocs mestres donar al lector aquesta sensació de solidesa, aquesta sensació que escriuen sobre nosaltres en el sentit físic de la preposició. Ara, sí que puc dir que els que ho aconsegueixen justifiquen la sacralització d’aquest art. Per als descreguts, un text bo pot ser la primera certesa - i encara la única-, la primera pedra a partir de la qual afirmar la vida i ordenar l’ètica i l’estètica sota el diluvi. Un text: tot de filaments estilístics i conceptuals sonant harmoniosos al nostre cap, cridant a un ordre previ a qualsevol circumstància en què haguem crescut; descartant qualsevol context i acaronant el pinyol de l’home. Sabràs que un text és bo quan, per molt que t’hi esforcis, no puguis oposar una defensa sincera a la seva invasió. Mirar ara les coses que ets més pròxim a estimar de debò, ara mirar el text i veure aquelles créixer i per primera vegada no voler negar-te. A partir d’aquí, pensar en posar-te a aprofitar el temps.

El fruit exitós del treball d’un escriptor és incomparablement més valuós que el d’una teleoperadora, però també s’incorpora més a l’univers que uns pantalons perfectament embestats o que una línia de televisors dissenyada amb gust. És important defensar això no en perjudici de ningú sinó perquè l’època pot tapar la lectura i molts se’n poden veure -ens en podem veure- privats, i es farien un mal incalculable si mai no la visiten. Jo cada dia m’ho recordo, agraeixo les poques lectures salvífiques i m’insulto sense compassió, mentre em dic: passi el que passi, no hi ha res més necessari que la capacitat d’excitar la matèria invisible del pensament en el seu codi més ric; tenir-la desperta i repercutint sobre el futur de tot. El nivell de corporeïtat sobre l’horitzó d’un bon treball de cap i llapis és incomparable a res, i escriure quelcom és el més bonic del món i el que té més mèrit. Si no, llegir és imprescindible.

Tanmateix, a l'hora d'escriure no crec que la via més dreturera cap al concepte o l’estil més curós i eficaç hagi de necessàriament ser el més vàlid. Home, jo crec que sabria fer plorar si m’hi posés. No suscitaria una plorera momentània, vibràtil, sinó més aviat consistent i profunda. Honesta. No me n’estic vantant, perquè el que vull defensar precisament és que és possible un text triomfant, amb unes aspiracions dignes i uns desenvolupaments sintètics; però estaria mancat encara. Li faltaria un vagatge històric i un poder de repòs intrínsec. La idea de temps lliure serenament aprofitat en la meva opinió equival bastant a l'estil i no m'acabo de creure el permanent menys és més. Demostrar, imposar al text que vas cap a casa passejant i mirant els edificis i no com si tinguessis pixera.

Sóc partidari que aquest trànsit es noti i s’assaboreixi, sempre sense excessos. Hi devia haver una època on les veritats eren les mateixes i, admirable sorpresa, els homes forts no tenien cap pressa per escometre-les, ni cap avarícia de demostrar-les gairebé amb formulacions lògiques. La immanència d’elles els donava força però també els feia assaborir el viatge com si no tinguessin un secret per missió, i les seves passes agafaven unes proporcions bellament humanes. Un pot ser una part i contactar amb el tot, però s’ha d’explicitar el respecte pel trajecte amb uns determinats rituals.

articles

2011-08-25T14:13:00.001+01:00

Nou article de Miquel Puig al diari Ara. Títol? És la legitimitat, estúpid!

reflexions

2011-08-21T13:22:00.006+01:00

El diari té unes servituds encara a l'estatisme i a la configuració estatal del món. Dóna importància a aquest col.lectiu per sobre de l'individu o d'algun altre que encara està per inventar, i així l'individu veu, per la seva sorpresa, que el que més li ha d'interessar, el que va en portada, és el relleu de tal o qual president en un país remot, el canvi en les persones que dirigiran la maquinària administrativa d'una regió tan delimitada.

No s'han explicat els efectes tangibles que aquest relleu pugui tenir en el lector i s'assumeix que li interessarà perquè ell comparteix amb els diaris aquest explicar-se el món a partir de la seva configuració estatal o política. I que com ells, el lector té de tant en tant el diumenge un tímid girar-se a Google i a l'economia sense massa afany de delegar-hi tanta porció d'ànima com feia a la democràcia, sense massa afany de viure'ls i decidir-hi, i de permetre que la ciència política en faci escrutini i criba. S'assumeix que el lector tindrà aquesta vella tendència animal conservadora, i un cert verb esmolat per dir futurista o globalitzat a qualsevol que proposi no ja un altre model a seguir, sinó una altre idioma per llegir el que està passant, davant les limitacions que l'actual ens brinda.

No dic que no sigui important el que diuen: dic que el criteri d'importància, difícilment medible, se substitueix en els diaris per comoditat per una visió tradicional del món, on ells han estès encara eficientment els tentacles. Ells necessàriament es beneficien de perpetuar aquest model. Sense veure-hi una culpa, no hi acabo de veure una innocència: què són els diaris dels països, si van deixant de comptar els països. Ara que també, què són els lectors i per què han de voler estar informats si va deixant de comptar la democràcia; si l'interlocutor de l'home és el caos o fer sang d'una sèrie d'estructures caduques?

romanticisme

2011-08-17T16:46:00.007+01:00

Així que s'ha crescut una mica i que la vida t'ha anat fotent pals, si ets una mica autònom et tornes cínic, i veus el romanticisme com una cosa d'una altra època. Associes romanticisme a ingenuïtat i et vantes de com encara n'hi ha que fan el ridícul. Igual que de gran ja no et cal creure en els reis per assolir una idea de màgia ni per trobar-la, hi ha formes més avançades que el romanticisme per expressar la teva immensa soledat i per conquerir la gràcia d'aquell somriure.

Tot això està molt bé, però mira amb precisió el romàntic: no tots són iguals i al costat d'algun d'ells fins i tot pots semblar un avorrit. A més, tenen una cosa que cal no subestimar i és que el romàntic, com a heroi que és, es creix en la dificultat. Té una voluntat que sovint ni ell mateix reconeix de reordenar les coses a partir de la seva existència. I pot, ben bé sabent que és un camí primitiu, triar-lo no obstant.

Veurà una noia i li regalarà unes roses vermelles, i si manté un mínim de decòrum, i si funciona aquesta estètica enmig de la desídia de la ciutat, el fum dels cotxes i les pantalles blanques dels mòbils, haurà compensat una mica la balança al seu favor, haurà esborrat una mica de lletjor i podrà dir que una història de sempre l'avala. És el teu idioma, el veritablement barroc, quan modul.les només foscor per parlar de la llum, en una cerimònia de sofisticació tantes vegades buida.

Ara, el romanticisme sobretot pel que val és per l'amor. És convenient no equivocar-se.

El periodisme

2011-08-17T01:04:00.021+01:00

La convicció que el periodista existeix i que té un paper i un dret a la creença és l'essència del periodisme i serà l'únic que quedarà de la professió d'aquí a uns anys. Dit d'una altra manera, el periodisme que se salvarà serà el de l'opinió, lluny de la màquina gramatical que es limita a les normes apreses. Ja hi haurà una fàbrica en sèrie, evidentment, cada cop més centralitzada, amb els seus soferts obrers, cada dia més mecànics. Però més enllà daquesta fàbrica, passar-se d'equidistant es pagarà car - amb l'oblit-, s'haurà d'opinar una mica. Però no serà una opinió dins el text, sinó una opinió com a estratègia en la tria. Demostrar que saps què vol la gent o què voldrà, dir-los per què ho han de voler. Que ja t'ho fa el director o que no tens, parlant sincerament, una línia per fer créixer la vida? Que seguint les teves passes no s'arriba al cim de cap muntanya, a cap privilegiada vista? Ah, i aleshores què dius que ets? Periodista?

A les carreres es desesperen - no, que això seria que hi posen intensitat-; es passen el temps ensenyant-nos ciència periodística. Ells només l'han vista concretada en el sentit del deure d'algun home talentós que de tant en tant vol arribar fins al final. Veuen un home íntegre - que ho és al marge de cap carrera- com desplega els seus propis preceptes, els preceptes de tot aquell que es prengui seriosament a ell mateix, i ja tenen l'exemple de ciència, tot sovint. Encara no es poden aferrar a la fórmula, i extreuen el rigor de llocs i persones a qui no necessàriament ells han ensenyat més que la pròpia vida o el sentit comú. Hi ha una atmosfera com de penjar-se la medalla quan de fet el rigor ja es pot aprendre a tantes altres bandes. No només es pot, sinó que l'autèntic rigor està vinculat a coses més profundes com el bon pas del temps, saber mirar el mar o una bona companyia, i si has d'esperar algun text borrós de fotocòpia o algú que ja pensa en prejubilar-se perquè te'l mostrin, vas arreglat.

Enlloc de posar l'accent en l'obvietat que les coses s'han de saber per dir-les, i s'ha de saber dir-les d'una determinada manera per dir-les d'una determinada manera, que s'han de respectar les mides i volums, i que l'inoportú no són les llicències que hom es pren sinó amb quin coneixement ho fa; enlloc d'aquesta obvietat de 4 anys més erasmus, haurien de dir-nos que periodista és aquell que creu que una cosa pot interessar i encapçala la peça amb aquella frase, i endevina una tendència i explica la notícia que tothom rep a la bústia però de la qual ningú constata que les remors de fons que s'hi senten són un neguit o una joia o un crit a actuar. Haurien de dir-nos que periodisme és aquesta diferència, mil.limètrica però abismal, entre la notícia seca que tothom s'espera i aquell teu toc de sal. I que si al tema no hi ha marge per això, i que si estem destinats a la reiteració, és que la cosa no té suc i hem de buscar a una altra banda o escriure una menor quantitat de peces diàries per norma, al marge de si amb només això es menja o no.

L'esperit darrere aquest propòsit casa a la perfecció amb la pràctica freelance: el periodista serà freelance o no serà, i en els acords del seu projecte vibrarà el periodisme. És la productivitat que ens falta, ara que tant se'n parla. Mirem-nos-ho des de la perspectiva del lector. Si es tracta d'estar informat, sempre s'haurà d'estar més informat que l'altre. Aquell que sap el mateix que tothom sap i en la forma que tothom ho sap, en realitat és com si no sabés, i ni li has explicat res ni li fas falta perquè no l'has punxat. Condicionar-los no està pas malament; és la missió última, i si te'ls mires bé, t'adonaràs que és el que volen. Algú que s'anticipi als moviments, que llegeixi per ells quan el món està donant una senyal, algú que faci útils les dades. No vull dir algú que prevegui el futur, no és una qüestió temporal; és convertir en gra la palla que t'inunda l'ull. Potser que ningú ho valori quan publiquis, però recordaran haver llegit aquell enfocament quan el tema els visiti la propera vegada, i aquell gir haurà estat teu i enlloc més podran trobar-lo. Crec que si aconseguís fer això cent cops, ni m'importaria que ningú mai em reconegués la feina.

Jo diria de baixar del núvol, no anar buscant el mite en guerres on ja ni et rebutgen perquè no ets important. La personalitat i l'instint poden residir perfectament a l'oficina o a casa en una creença, una aposta que subratllaràs quan tothom neda a la mateixa bassa, i quan tants es dediquen a explicar coses que, sigui pel contingut, sigui per la forma, no donen cap avantatge ni ajuden a moldejar la persona. No cal que descobreixis cap crim; n'hi ha prou amb que no matis d'avorriment.

Un altre títol

2011-08-15T00:25:00.033+01:00

L'any 1992, James Carville havia d'aconseguir una cosa pràcticament impossible. Encarregat de la campanya del Partit Demòcrata per les eleccions que s'havien de celebrar aquell mateix any, tenia el difícil repte de situar la figura de Bill Clinton al mateix nivell que la del seu oponent, l'aleshores president Bush pare. Pràcticament impossible, molts ni ho haguessin intentat: la popularitat del líder republicà estava pels núvols. Gaudia de la bona consideració del 90% de l'electorat americà.

Com superar aquell home, que es podia vantar d'haver pacificat la Guerra del Golf, i de molts altres èxits en política exterior? Carville gairebé que només hi veia una sortida: apel.lar a la quotidianitat. Clinton tindria possibilitats d'imposar-se sobre la llegenda si feia incidència en els 'problemes reals dels ciutadans'. Això que diuen que fan els del PP a Catalunya. Per mentalitzar els del partit, va penjar un cartell al quarter general demòcrata que contenia tres frases. Tres simples frases.

És igual què deien les altres dues, com és igual qui fos el cap de campanya James Carville, com fins i tot és absolutament igual que Bill Clinton esdevingués president dels Estats Units en aquells comicis. Pel cas, és igual. Aquella segona frase del cartell - la combinació de paraules, la tipografia, m'imagino, jo què sé- va fer que el món ampliés el seu repertori de sorolls supervivents. Aquella frase va vèncer els seus propis comicis a la natura; contra els milers de frases que s'empren a diari i que s'escolen tristament per les canonades, contra frases que segur que més bones però no en tan bon lloc cauen en l'oblit, contra totes les vegades que aquelles paraules ordenades de manera diferent, dites en altre to o en un altre suport no havien trascendit, es va produir la victòria. Fins i tot contra totes les vegades que aquella mateixa frase - tal qual- s'havia fet servir però en altres circumstàncies menys favorables; i ja és dir, contra totes les vegades que el propi Carville la va fer servir els dies previs al cartell: quan parlava amb els impressors, quan la deia a la dona remenant la cullera mentre sopaven, quan s'ho deia a ell mateix davant del mirall...

És magnífic - a mi em distreu -pensar en quin moment just aquella frase va guanyar la component definitiva que uns instants enrere li mancava i que la feia perfectament oblidable. Perquè seria innocent pensar que aquella frase va ser emblemàtica ja des que aparegué impresa. La victòria de la frase que havia entrat de manera sostenible al circuit de la comunicació dels homes va ser ja no només una victòria davant ella mateixa en altres circumstàncies bastant prèvies, sinó davant ella mateixa el segon abans d'entrar-hi, quan la va retenir algú de poca importància, o quan algú després de veure-la la va retransmetre a la ràdio però sense una massa crítica d'oients, o amb un oient que podia difondre-la poderosament però amb una altra emissora sintonitzada en el moment de pronunciar-la, etc. I per què no, aquella frase també va ser considerada important per no ser considerada important; victoriosa enfront d'un hipotètic cartell on figurés al número 1, més valorada com a prioritat però vés a saber si precisament per això menys valorada després en el món i en els segles per venir.

La raó de tot això, l'ingredient de gràcia, la conjunció noble per tacar l'univers, no serà objecte de revel.lació. Com a mínim, no en vida nostra (jo somnio que el cel és un lloc on aquestes coses s'expliquen i, més important, s'entenen). No s'explicarà perquè suposo que no es pot. Si les coses crucials es poguessin explicar, n'hi hauria prou amb paraules i aquesta frase tan dependent demostra que no és el cas. És un bucle dolorós per algú que escriu posar-se a parlar d'una frase que ha passat a la història com a frase però que igualment com a frase és insuficient i estèril majoritàriament i que ben poc ha depès d'ella sortir d'aquest marasme. I frustra l'explicació que el context hi fa molt, sense entrar en detall.

'És l'economia, estúpid!', deia l'eslògan de Carville que s'ha fet famós. Ara, si hagués de fer una frase que resumís la idea d'aquest escrit no podria pas dir: 'És la frase, estúpid!', perquè hem demostrat que no és només la frase el que compta. Però sobretot m'hauria de buscar un altre títol pel tedi immens que provoca quan se n'abusa sense pudor en articles periodístics. L'episodi pot servir per a moltes coses i pot moure ingents reflexions com fins i tot l'escena més prosaica pot, però fa pudoreta que sempre les mogui en la mateixa direcció: sota la premissa de la rèplica inicial de la frase i d'un previsible contingut que n'adapti la lliçó.

He estat a punt: Què és aquesta alquímia, em preguntava, temptat de titular si ho trobava, mentre l'enèssim periodista ocurrent ha clavat a la columna d'un diari la mateixa merda de joc de paraules de sempre, fent-me adonar de l'error que hagués estat, de com hagués assassinat qualsevol idea que es trobés al mateix text encara no contaminada: Crec que deia 'És la política, estúpid!', el que m'ha fet recapacitar. Que bé. 'És la nevera, estúpid!', 'És el FTDX 5000 Series Transceiver de Yaesu, estúpid!', 'És ta mare cavalcant un gall fer - urogallo- pel menjador amb els pantis abaixats - el gall fer, s'entén-, estúpid!

Ai, Si Carville aixequés el cap....s'estaria aixecant a ell mateix. Ja que va de tòpics la cosa, com a mínim prenem-nos-ho amb humor.

ennui

2011-08-11T12:12:00.003+01:00

Je vien de voir la mer et je suis rentré dans ma stupide ville, voilà pourquoi je sus plus embêté que jamais. Flaubert: vinc de veure el mar i he tornat al meu poblet estúpid; per això estic més enrabiat que mai. En paraules de Bürger: "Vida és per Flaubert la proximitat percebuda pels sentits d'esplendor i misèria, espant i bellesa, en resum: una contraimatge de l'existència real del ciutadà". El món premodern com a imatge per repudiar l'actual, un nou - enèssim- mirar a una altra banda.

manifestacions espontànies del geni del món (II)

2011-08-04T11:52:00.005+01:00

Les manifestacions espontànies del geni del món seran el que ens quedarà, fins i tot si volem prendre les regnes. La postmodernitat ens obligarà a fragmentar els punts de vista fins al punt que els textos seran inconnexos i per tant ja no seran. La força requerida per contrarestar la postmodernitat, que és la minusvaloració del subjecte i de tot rastre de les seves creacions morals, gramaticals o de qualsevol tipus; aquesta força posada en pràctica ens durà a l'individu centrífug, repetitiu, tòpic i insubstancial. Completament fanfarró i gens innovador, sense cap aportació vàlida a un constructe grupal com la cultura; constructe que ja ha prescindit d'ell per flotar per sobre de tots, tapant el sol als que van perdent els ulls i les mans ja no els serveixen.

manifestacions sorprenents del geni del món (I)

2011-08-03T12:25:00.004+01:00

Tú sabes que la noche en Granada es muy envidiosa.

Curro, tronista de Mujeres, Hombres y Viceversa

Diálogo

2011-08-01T18:49:00.006+01:00

- Asume lo que te da miedo
y el miedo desaparecerá,
dicen.

Y luego vuelan alto
y se explotan la cabeza
o se la cortan
solos y muertos.

Asume la noche
y el cielo desaparecerá.
Descanse en paz
la última excusa del miedo.

Hiede la piel de historia
pudriendo al cadáver certero.

Yo no quiero sino ser
tú me quieres marinero

Pluja

2011-07-30T16:03:00.011+01:00

La ciutat ha estat envaïda per una pluja magnífica. Al matí tenia compromisos i m'ha molestat la pudor que aixeca del terra. Ara, tancat com estic a casa, sol, en gaudeixo totes les virtuts. El tro se sobreposa a la música de ràdio web de tant en tant. També de tant en tant un llampec parpelleja rere la persiana. És menys freqüent, però, que el llum de la tauleta faci el tonto. Hi ha hagut un moment encantador de sincronia, curiós: just al moment que la bombeta intentava tímidament deixar-me a les fosques, de fora ha vingut una gran encesa.

Cau un ruixat impressionant. El cel, tapat. En canvi, ahir a aquesta hora, la tarda tenia solàs per estona. Tot era cremor lluminosa, no calien endolls per llegir, però res predisposava a la lectura i per tant tampoc calien endolls per llegir.

Si jo hagués

2011-07-25T21:05:00.022+01:00

Si jo hagués d'escriure un article sobre la matança d'Oslo, em fixaria en els percentatges. No me'n sortiria, ja anticipo, però això és el que faria: em preguntaria quin percentatge de l'atrocitat correspon a l'adscripció ideològica del detingut i quin al seu sostingut i inqüestionable desequilibri. Els mitjans operen primant una de les dues qüestions i a partir d'aquí elaboren tota classe de conjectures. Uns decidiran que ho ha fet una mica per islamòfob ultraconservador, i que alerta que l'ultraconservadorisme islamòfob avança. Faran tres articles, duran quatre experts a una taula rodona online. Uns altres decidiran que això ho ha fet bastant més per boig, i correran a negar que les seves idees s'assemblin a les del pertorbat. Tòpics a una i altra banda: de bojos n'hi ha a tot arreu, tant parlar-ne al final qualla, etc. Tot, tot assentat en la inclinació per una de les dues causes moldejadores de personalitat i d'acció. Un apriorisme com un piano sobre una composició de la qual s'ignoren les dosis, sovint el desencadenant dels problemes.

A més, aquesta tria és absolutament interessada, per no entrar ja en el fet que se salta a la lleugera moltes altres possibilitats en el plantejament, com ara que les dues facetes, el desequilibri i una adscripció ideològica determinada, es puguin retroalimentar sense que al final se sàpiga què ha fet créixer què i en quina mesura dins el cap de l'individu. Alguns convindran que no voltava gaire fi i que les idees l'han rematat, o que aquestes idees segons com ragin poden embogir els més febles o directament ho sumaran tot plegat i diran que aquest paio era un boig equivocat. Però la tria o la mera suma són absolutes renúncies.

L'autèntica aportació al debat públic seria aconseguir aïllar aquests percentatges i/o, saber el seu pes i traçar la relació entre ells per veure com contrarrestar-los. Com es veu, parlo a nivell cerebral. De fer equacions en terrenys vaporosos entre patrons de conducta i un seguit de factors ambientals, polítics, sociològics i de tota mena, i deixant un espai a l'arbitrarietat natural dins d'aquests processos combinatoris. Entendre els fluxos ideològics presents i els absents, els que es defensen i els que poden aparèixer en tocar aquesta o tal altra variable, etc, etc, etc. Com es veu, parlo d'agafar una calculadora i fer operacions impossibles i de marcar amb xinxetes precises el mapa de possibilitats. On més s'ha de produir una cosa d'aquestes i per què. Quina fórmula ens avisarà que una sèrie de missatges sempre en circulació i volubles i un caràcter es combinaran de manera tan nociva per prevenir-ho aïlladament.

Fins que no ho sapiguem, em temo que d'aquesta manera estem fotent tots plegats l'imbècil, si és que pretenem arribar a algun lloc de debò. Si no, per anar xerrant ja va bé així. Em temo que mai podrem arribar a un grau precís de control sobre la societat que ho evités - i que també generaria tristes dinàmiques segurament- i per això gastem tinta debades. No s'hi podia fer res, no es pot fer res perquè torni a passar, parlar-ne no sabem de què serveix. Però hem de poder dir que no sabem de què collons serveix parlar-ne i fins i tot optar per no parlar-ne. Això seria un missatge honrat. El dol és comprensible, i la pena obligada, però tot aquest soroll pretesament intel.lectual que l'ha seguit en forma de reacció periodística pontificant sobre abstractes és completament cec encara que tingui la millor voluntat cívica. Les conclusions sobre el particular són supersticioses i precipitades, em sap greu pel negoci d'opinador. Combatre la bogeria sense dur la lògica fins al fons de la cova i l'error polític sense cap mena de ciència política o simplement de ciència farà que tants articles s'oblidin amb el temps.

Si jo hagués d'escriure un article sobre la matança d'Oslo potser no ho faria, perquè fins que no sapigués segons què...Amb mi no faríem mai un pas endavant, no? Ben pocs, però aquells pocs el silenci no els absorbiria. Potser l'article diria de no fer-lo perquè no m'agraden els bruixots especuladors com no m'agraden els templaris.

Intro

2011-07-25T12:39:00.006+01:00

Pienso,

luego comida de perro

2011-07-24T12:05:00.005+01:00

Yo no puedo fijar mi objeto; se mueve confuso y renqueante, en una ebriedad natural. Lo agarro en algún lugar, tal como es en el preciso instante en el que me ocupo de él.

Montaigne

Mort

2011-07-22T18:57:00.006+01:00

La convicció que "conèixer qualsevol cosa al detall et dóna una amplitud de possibilitats molt més potent que qualsevol visió nova, per molt meravellosa o emocionant que aquesta pugui ser". La tensió entre l'exterior i la intimitat, l'agorafòbia.

Canvia d'escriptor

2011-07-15T22:08:00.011+01:00

Llegir coses llargues és molt difícil. Coses de més de 100 pàgines. No coneixo ningú a l'entorn amb la suficient rigidesa com per mantenir l'interès intacte tant de temps. A quina velocitat es mou el món ara? I quan una cosa et crida l'atenció, trigues molt en que n'hi hagi una altra que t'atregui encara més, o en que algun vici et fuetegi? Dèficit d'atenció, de concentració, el que sigui. Està diagnosticat.

Llegir coses llargues és com visitar la gent gran. Pertanyen a una altra època. Fa mandra molt sovint, i sempre hi ha una excusa o altra que ens justifica. Però quan ens hi decidim, veiem que en aquella època resulta que el món encara no se'ns menjava i podíem fer precisament aquestes coses sense cap altre neguit.

Quan llegíem, com quan estàvem amb grans, ens reconeixien la intel.ligència i no podíem trobar el temps lliure més ben utilitzat. Ara tot allò no és garantia de res, han caigut tots els mites i qui sap on és aquell porró amb què ens deixaven fer la gràcia algun sopar. La tranquil.litat que surava aleshores en l'ambient era indispensable perquè ordíssim la gran mentida amb què hem anat creixent. Una mentida necessària, fins a tal punt érem vulnerables. No sé si nosaltres la sabrem tenir ara pels que vénen, com els llibres pesats i els homes grans la tingueren.

El cas és que ha quedat demostrat que aquestes pràctiques no duen enlloc i que com dèiem moltes vegades ni ens sortiran, si ens hi volem posar. Després sí que hi ha dies bons que volem creure'ns la història, i si llegim o fem somriure algú arrugat, el simple gest d'evocació ens posa sobre la nostra pròpia pista. Ara que també són molts els dies dolents, els dies que la història ens la carreguem i que escrivim coses pavoroses que qüestionen la mateixa necessitat d'escriure; aquests dies que es defineixen pel seu total escepticisme. Però, i aquí ve el que volia dir, fins i tot en aquests dies magres tornar al passat ens pot servir, i és per això que hauríem de recuperar-ne l'hàbit. Assajar que hi tornem i que fem cara circumspecta a les reunions i a l'entrega de notes, negar cabrejats que la infantesa sigui revel.ladora de res i molt menys edificant, però utilitzar la força amb què penetra en el nostre cervell com si fos un analgèsic. Una pastilleta útil i freda, res més que això. Suspendre els judicis i drogar-se d'humanitat.

Així, i no amb cafès i amb pastilles rares, s'aproven els exàmens de carreres que no t'han de servir per res. On va a parar, no hi ha res més estimulant.

traç

2011-07-12T22:52:00.013+01:00

Hi ha una experiència completament contrària a la de parir un poema: dormint, somiar que ve una pedra cap a tu rabent, dirigida a la cara, i somiar el cop. No el moment immediatament anterior, sinó el propi moment del cop; sense l'experiència física, sense soroll ni dolor, però amb tot el torrent de sensacions químiques associades, en perfecte i accidentat desordre.

La pedra se'ns lliga a la intimitat amb una incardinació rotunda, atàvica. Una altra experiència de fora fora cap endins seria la corporeïtat que arriba a agafar la vergonya. Sentim que ens desobeeix i que pot caminar sola amb carnet vip per tot arreu, quan nosaltres no podem ni aixecar-nos. Sentim que existeix més que nosaltres i que existiria sense que la sentíssim, que se substancia i té un lloc i un dret a menjar-s'ho tot. Jo per exemple la veig blanca, i la veig gairebé.

Hi ha més experiències d'aquest tipus, que no ens accepten ni ens respecten, i que van i ens amenacen. Un altre objecte: la certesa tangible - i el pitjor de tot, certa! -que algú ens mira. Aviam si una cosa així no ens fa ombra pel sol fet de manifestar-se. En tot aquests casos, l'enemic és previ a la realitat: es vanta de no necessitar que hi dialoguem per existir. Després vindrà la ciència i explicarà aquestes coses tot raonablement. Explicarà amb autèntica superioritat perquè ens sentim tant per sota d'elles.

Deia que aquest setge de la sobrerrealitat és contrari a la poesia. En puritat, veig que el poema ha de fer el camí invers, l'ha de desfer. Ha de transitar des de l'arrel de nosaltres fins al moment que la pedra colpeja, al moment que aflora la vergonya, i ha d'igualar aquestes sensacions. Un últim esforç, posats a exprémer la poesia: hauria de perseguir convertir-se en aquests materials altius. Us imagineu que algú, escrivint, pogués recrear no la pedra comuna i diària, sinó aquesta pedra incommensurable i el cop? Que un escriptor, posem per cas, pogués replicar al seu entorn, com plantes que creixen, sensacions de presència d'algú altre a partir de quatre paraules? Arribats a aquest punt, les pedres i els mosquits - que sabem que hi són tot i no veure'ls ni sentir-los- i les radiacions que indiquen la presència dels altres, i totes aquestes coses llunyanes i altives, potser començarien a tenir somnis freds i a patir assalts inexplicables.

Només algú que tracti de tu a tu amb tots aquests fenòmens, encara que no els aconsegueixi haver; només algú que hi giri els ulls i miri de recollir-ne informació, tancant la mà al voltant d'aquest puny veloç i capturant-lo uns instants, podrà viure la realitat com un passatemps lleuger, ocupat ferotgement en tal llenguatge impossible. Ara, és clar que la renúncia a tot aquest senderisme no ens fa menys dignes i que la vida segurament no ho és, un passatemps.

Venerar les muralles

2011-07-07T20:28:00.004+01:00

No intentis explicar-te

Ernest Hemingway

Malgrat el gaspatxo, l'estiu ens maltracta, ens aixafa vius. Això sí, tu dius que t'agrada el fred i la pluja i lloes aquests articles del Sostres i et miren estranyats, ja com si els estiguessis ofenent. Ni que ells fossin el seu clima fins a tal punt. O és que ho són? És la mateixa gent que després s'ofèn perquè marxes de la festa, com si la festa, i l'èxit o el fracàs de la vetllada, fossin ells.

Jo acabo d'arribar del nord. Del nord, nord. De dur màniga llarga sense interrogatoris. De controlar el contacte del món amb la pell al màxim. Allà, la gent no s'està pel carrer. Normalment aquí la cosa pública és un terreny intermig on estem obligats a cedir una part de nosaltres, perquè la veïna o el company ens analitzin amb la seva mirada, o ens sondegin aprofitant les nostres debilitats. Les diferències entre el jo social i el jo es persegueixen com un crim, això quan directament no es neguen. I així, mig festius mig acomplexats, però tan immiscuïts en aquesta dinàmica cultural, tan inevitablement part d'aquesta roda, tan avergonyits de ser en el sentit últim, nosaltres o bé fem el ridícul i ens prostituïm, o bé hi lluitem, aconseguint un ridícul no menor amb la nostra cara d'afectació continguda. Àgores per tot arreu, sentimentalismes i complicitats florint a la mínima ocasió al bar, a la terrasseta. Gent rient de coses que no fan gràcia en el fons de la consciència.

Tot això sembla rotundament absent al nord. O com a mínim no sembla ni molt menys tan abundant com aquí. La veritat, ho trobo molt honest. A canvi, un cop has assumit que ja no tens res per falsament conèixer, ells tenen una manera de saludar-te d'una gran discreció però magnífica: decoren els ampits de les finestres, generalment amb bon gust. És inequívoc: les figuretes, ben variades, miren totes cap enfora. Vaja, tota l'ornamentació està acarada al transeünt indiscret que, alguna cosa ha de fer si no hi ha ni una ànima, s'ha aturat davant la casa. Aleshores, aquest mira una estona i calla. I se'n va. Potser no, però potser es recorda que no cal mirar més enllà, i finalment acaba agraint la ponderació dels ciutadans nòrdics. En un altre context - seguiria rumiant- potser s'hauria tornat un xafarder sense remei, una lloca irredempta gesticulant davant algú altre, però ara s'acontenta contemplant aquelles diminutes peces, que poden voler dir alguna cosa o directament res.

Missatgers o mers objectes, les arquitectures i la decoració després permeten que la gent les estudii amb calma i constructivament, i n'aventuri conclusions sobre la fibra humana dels pobladors. Seria també xafarderia, però havent-se traslladat a aquest nivell, les persones no patiríem ni ens humiliaríem tant. Gastar-se'ls en quatre figuretes no pot ser una millor inversió en un mateix. I potser també beneficia els altres.

El llibre escollit per aquest mes és el Tao. Una fantasmada com una altra per part meva, però té imatges refrescants que em fan pensar que encara sóc allà dalt: El millor dels homes és semblant a l'aigua, la qual beneficia a totes les coses sense quedar-s'hi atrapada; flueix pels llocs que els altres menyspreen, per on s'acosta més ràpidament al Tao.

poema

2011-05-30T19:04:00.009+01:00

Escriu, que alguna cosa

queda als dits

després de la tempesta.

Els crits han quedat

per veure's

aquesta nit hi ha festa.

Dignitat?

el vidre és veritat

i de sota et mira un gat

a prop de les sabates.

el mar és verd i clar

i clar

si no tinc gruix

no em mates

Ser un mocós

2011-05-18T08:57:00.021+01:00

Que malament t'han fet, si et lamentes que t'utilitzin. Que siguis flesh flesh and a matter of time que circula ignorat, maltractat en la víscera però polit en la superfície, per les avingudes del sector serveis. Part d'una imatge de disseny, enfocada al públic. El públic. I vas pensant Sempre el somriure, sempre fent de llacet d'un embolcall que embolica un regal que no es dóna a ningú perquè tothom està massa enfeinat fent d'embolcall.

Que malament t'han fet, si et sap greu aquest afany nostre d'anar cobrint la superfície, d'inventar ambientadors i precintes tot sabent que endins tindrem la mateixa esclavitud; si et sap greu que aquests magnífics edificis acullin tanta ànsia com acullen, amb la impudícia dels seus vidres i la seva opacitat laboral. Se sap, que ens passem el dia sofisticant l'ocultació de tanta precarietat. No cal ser un llest. Però no és per ordre de ningú, ni per negligència: és que al centre del regal, al centre de nosaltres i del que podem oferir, o no hi ha res o hi ha un tou de merda insòlit en proporcions i de ferum de cadàver i és el més bonic que tenim.

Però mira que te n'han arribat a fer, d'imbècil, si no veus que és el més humà de tot plegat que maldem per defensar-nos de la pròpia naturalesa, i que és una mostra de respecte, i aleshores som-hi: a per robes, ipods ipads i fills, si pot ser de jóvens, que dirien les àvies. No t'agradaven les històries de guerrers i les aventures, de petit, i com més difícils millor? Doncs no vomitis a la rambla de fàstic al món que han de passar-hi els turistes, tros de circumstància.

Honors a Perelman

2011-04-30T19:50:00.024+01:00

Sempre m’han interessat les omissions. Recordo una expressió de moda fa uns anys entre els nens repel.lents: “¿Qué parte de (X) no entiendes?”. A mi m'haurien de preguntar:“¿Qué parte de todo, en general, no entiendes?”. Jo em resistia a entendre que l’aire era un tema resolt. Per força, amb els anys s’acaba veient com al nostre voltant les sil.luetes encaixen, els cossos dels homes i la resta, com aquelles figures geomètriques de fusta de l’escola; tot, tant les absències com les presències. Se’ns acaben les preguntes perquè tot és on ha de ser, sense escletxa ni alteració descomunal d’aquest ordre: la gent es mou i sí, el vent corre, però ja està. Jo mai he pogut funcionar amb aquesta idea. Per mi, el buit és un immens protagonista de tot plegat, un enemic estimable i bell. I si cadascú fa la seva pàtria a partir de les coses que més li han arrelat els primers anys, allò que a mi m’hi lliga, allò que cal preservar de la futilitat, és la buidor total. Cal saber detectar-la i humiliar-nos mesurant-la, enlloc de vantar-nos posant-li noms abstrusos de llibreria d’herbolari. I molt menys obviar-la, ja dic. Obviar la buidor és una forma especialment fastigosa de vantar-nos.

Sento una gran passió per les xifres, odio les paraules grasses. I per què escric? Per una cosa que escriptors ja han ressaltat: escriure fa cordes davant el blanc en el sentit físic; en el sentit immaterial traça les siluetes d’allò que podem conèixer i crear. Construeix petits artefactes polits i coherents, nòduls que només es tenen els uns els altres per fer camins discrets i d’aspiracions limitades a la seva extensió. Ni per un moment vull creure que els cossos són capaços de gran cosa sense tenir el buit en compte. No podem fer com si no hi fos, i l’escriptura materialitza l’existència d’una manera humil i recorda a cada costosa paraula l’enorme poder que s’hi oposa. Escriure per mi és existir amb sentit comú, no creure’s que tinguem res guanyat. Escrivint, ressegueixes, i mica a mica, vas assumint que et desposseiran de qualsevol embalum i que no tindrà entitat gairebé cap aportació que tu consideris imprescindible. Com per molt que tinguis una idea bastant lligada, certa i brillant, quan la intentes emparaular o escriure, no sortirà altra cosa que una corda finíssima que es desplega com sap i que amb prou feina defineix volum. No podràs pas defugir els dictamens i com a molt de tot el que volies dir, un cop feta tota la neteja, se’n sumarà en valors absoluts a l’univers una ridícula engruna. Com volent ser un eriçó t’has quedat en agulla, que punxa per un irrisori lloc i tot és límit, malgrat tanta solidesa!

Haurà quedat clar: valoro el buit, tolero les formes que s’hi agenollen en senyal de respecte i detesto el vapor i altres gasos. Aquest color grisós que tenyeix el cel després d’uns focs d’artifici, quin horror. La meva és una visió conservadora, és clar. Perillosament comprensiva quan la foscor envaeix alguns teixits de carn i els silencia. Alguns negocis, projectes, fotografies. Veig nítidament aquest territori immens d’amoralitat que és la terra. És que, per ventura, acabat de sortir de la dutxa, sol a casa, saps quina relació tens amb els objectes, si treballaràs, si ets contingent o necessari i si hi ha demà? Ni els precipicis em són una metàfora vàlida: tenen massa sentit, suposen instaurar un lloc segur i un d'insegur, un vector - la caiguda - i una sensació. L’autèntic pas, sempre ho he pensat, és el buit i per això no ens cal precipici. Hauríem d'identificar-lo, aïllar-lo, a ell o a nosaltres. Només així, després d’una llarga jornada d’abnegació, el podrem ocupar amb respecte i guanyar-li terreny. Quan obres molt la boca, tu creus que dius alguna cosa edificant, però pensa en quant buit no passa gola avall i et devora.

Havia abandonat aquest escrit en una carpeta fins que m’hi ha fet pensar una notícia publicada avui per EFE: Gregory Perelman finalment i discreta ha trencat el seu ‘estrany’ silenci. En una entrevista a un mitjà local, el matemàtic que va enlluernar la comunitat científica en ple resolent la conjectura de Poincaré ha explicat per què va rebutjar el premi d’un milió d’euros i totes les lloances que li plovien d’arreu, seguint amb la seva vida a un miserable apartament rus on cuida de se mare. I doncs per què ho ha fet? Diu que ja ha après a calcular els buits: “Los vacíos están por todas partes. El poder de calcularlos nos da grandes posibilidades. Ahora díganme, ¿por qué tendría que correr a buscar un millón?”

Fernando Pessoa

2011-02-20T00:06:00.005+01:00

Té coses reconfortants. Escriu aixafant i de tant en tant, quan aixeca el peu, resulta que hi havia un punt de llum i ell l'ha destapat. Una mica, és una escriptura semblant a les seves prescripcions: respirar, no moure's riu avall, com si només en aquest tedi penós es poguessin apreciar els gaudis més sublims. Els únics dignes, els sempre escassos.

Dons

2011-01-05T22:47:00.009+01:00

Fan un programa a Telecinco per senyores grans, La noche de los sueños. La cortineta és una cançó del Bustamante. Els nens petits miren a càmera aterrits. Elles bavegen amb cada familiar o conegut incapaç que encara paga peatge al seu reialme: el del sentimentalisme equivocat, el del refugi sense batalla.

Les preses són gent amb aspiracions mal conduïdes, o que, senzillament, s'han subordinat de manera conscient a l'engany perquè "les volen veure felices". N'hi ha que ja és que són així des de sempre, fidels a l'imperi del somriure de sarro.

Arran del títol, penso en l'enorme deferència que sense excepció tenen amb nosaltres els somnis. Nosaltres envaïm aquest terme sovint amb gran baixesa. En canvi, fins i tot en el més insultant dels humans, i encara que aquest somnii avorriment, la sintaxi dels somnis revel.la la immensitat de la nostra intel.ligència. I és una sintaxi mínimament independent, nuclear. Vaja, que desperts hi ha cap on tirar, malgrat la circumstància.

Nota pel dia que digui que escriure no ho és tot: l'arrevatament m'ha fet escriure a un esglaó de l'escala de cargol (el sisè).

oblit

2010-12-23T02:14:00.014+01:00

Amb tanta urgència, hem oblidat alguns objectes bons.

I homes bons, alguns d'ells que valoraven aquests objectes.

Vivim en un atzar que història aixafant també la sort.

Salinització

2010-10-03T01:35:00.007+01:00

Una amiga m’ha escrit dient que no m’oblida. Sovint, en altres èpoques, li he retret la seva sequedat aguda, la poca visibilitat dels seus sentiments. Tothom qui opinava havia defensat aquest dret a la distància i jo no ho entenia. Explicacions tel.lúriques de me mare em van satisfer una mica, finalment: segons la dona, aquesta amiga tenia el típic caràcter eixut de ‘català d’endins’. Res a veure, doncs, amb l’ansiós espurneig de molts mediterranis, mal après de les onades. Aquí som modelats amb desagradable incertesa. A la cuina, una peça de fruita pot durar moltíssim o deteriorar-se pràcticament d’un dia per l’altre en una mostra de desequilibri paorós.

Ara, però, l’amiga s’acosta i sembla que deixa la sal envair-li les collites, barrejar-se’n l’olor amb la de la femta dels seus vents. Tant de bo m’equivoqui i sigui només un gest de cortesia. Recordar-se de dir-me que no m’oblida! Jo més aviat preferiria que em tingués sempre oblidat i que em recordés en el descans per raons aïllades, altes i dignes com el seu campanar. Ella m’ensenyava que això era el record - de formes molt semblants a altres coses d’importància- i jo ens en volia un altre. I més o menys així, amb el menys és més, amb la sorda paciència de la terra amb els insectes és com ella m’estimava.

2010-09-19T11:18:00.002+01:00

Avui he sabut que el meu avi va morir per tenir el cor gran. Que se li havia fet gran amb el pas del temps.

I jo a per lletres, ambigüitats i metàfores.

egafatcincllapis

2010-09-18T00:24:00.009+01:00

Avui molta gent vibrava amb futbol i jo era a l'Ikea, no sabent si un bol sí o no. Són pràctiques que fan sentir molt actiu amb comparació de la passivitat que realment representen. Per provar-m'ho, utilitzo un truc: què seria actiu de debò? Del futbol, jugar-lo. De l'Ikea, crear-lo o treballar-hi.

Últimament penso que el que ens agrada d'aquestes distraccions és que ens permeten creure que estem descansant o que estem en marxa i demostrar-nos-ho prou sense que acabi sent veritat del tot; sense haver de descansar realment ni estar realment en marxa. Són moments en què l'estat d'ànim és xop de classe mitjana: s'explica, es domestica, es delimita, es masturba.

Quan hem sortit plovia i se m'ha acudit la broma 'a cor què bols'. Algú se'ns ha ofert com a transportista. Li hem dit que no. Ens ha preguntat pel lavabo (pel del centre comercial, no és que haguem comprat cap lavabo). Així hem sabut que no podia fer transports urgents.

imatge: leon spilliaert

Principi d'igualtat

2010-09-05T14:56:00.002+01:00

Sempre que hi ha obres hi ha tanques.

Estatut

2010-06-28T21:01:00.000+01:00

Catalunya és un restaurant. Car.

(Sr Marcel.lí al Versió)

Classes de català (plusquamopcionals) per a l'administració. Avui, conjugació verbal:

Jo sentencio

Tu sentencies

Ell sentencia

Ella sentencia

La sentència...sentencia.

imatge

2010-05-23T18:54:00.000+01:00

Avui he visitat el Pont del Petroli, un passadís mar endins. La quietud que he gaudit venia de la saturació: es podien percebre milers de vibracions a cada onada, i tot plegat semblava la senyal deficient i grisosa d'una televisió antiga, oportunament panoràmica.

absurdes intensitats (I)

2010-05-13T22:20:00.000+01:00

Enhorabuena Parri, eres el nuevo líder del grupo de los anónimos. (Supervivientes)

tarda

2010-05-13T19:27:00.000+01:00

M'he tapat de la pluja amb el dossier de plàstic on duia el currículum. Així que les gotes han caigut damunt la meva foto. 'Cos a hard rain's a-gonna fall...

conegut o digne de coneixença?

2010-04-07T21:20:00.003+01:00

Es fa molt –m’incloc- això de parlar de determinats personatges posant un demostratiu: Qui ha dit això? La Belén Esteban aquella… En canvi, no ho fem per exemple amb polítics, i això que els tenim igual de lluny. O sigui, que no és una qüestió de distància física. Si pregunto, diuen que ho fan perquè l’altre no té per què identificar tal o qual vividor d'aquests de la premsa rosa, i es senyalitza així que pertany a la perifèria d’allò que és conegut. Jo també diria això, francament. Però resulta que l'altre sí que sap de qui parlem en un 99% dels casos. En el meu entorn, l’aquell no es posa, o no només, per guiar qui ens escolta. Es posa per aïllar un referent intel.lectualment brut d’entre tots els altres que tenim, ja més presentables. És una forma d'higiene. Som així d’altius i d’avergonyits i tan poc en sabem de dissimular…

ocurrència

2010-03-29T20:07:00.005+01:00

Quan veig com grans mestres es contradiuen parlant, la meva primera impressió és que els mou la cortesia cap a l'interlocutor; suposo que per algun tipus de fe que tinc bastant interioritzada.

DD

2010-03-23T02:13:00.006+01:00

Avui ha estat el dia mundial de l’aigua. Tots els dies mundials s’assemblen en la pretensió lèxica que el món sencer dóna importància a una de les seves parts. En aquest cas, tenint en compte l’enorme proporció que l’aigua representa, el globus s’estaria vantant amb una total manca de discreció. A més a més, que no és necessari, perquè l’aigua ja es mostra, i molt, per raó de la seva natural abundància.

Com més gran la cosa, més absurd assenyalar-la. Si arribés el dia mundial del món, tot plegat ja passaria d’absurd a fals: ens veuríem ridículament impostors celebrant el dia de la Terra i l’existència. No sabríem què fer, ni en què distingir aquell dia dels altres. En últim terme, ja se celebra l’existència…Amb els aniversaris. Hauria de ser suficient, no? L’aigua amb què ens rentem la cara, la carn que mengem i moltes altres coses freqüentades cada dia es podrien donar per al.ludides.

Menys dies de. Així, quan es dediqués un dia a Les Altres Coses, les que més mereixen un dia per elles, no ens passaria per alt entre tanta commemoració. Aquestes serien les coses autènticament petites; no aquelles sobre les que la política d’acció –he- fos millorable; no aquelles que ja fossin importants. Tan sols conceptes o objectes que, si no fos per la intercessió de l’home poderós que escriu al calendari, ningú s’hi fixaria mai de la vida. Joiers, rellotgers de retina afinada, gent desperta: la política us espera.

flexions flexions

2010-02-17T04:54:00.016+01:00

Sant Francesc d'Assís, nascut el segle XII a l'actual Itàlia. En tornat d'una guerra va triar el monacat pel qual es faria un lloc en la Història: seria el fundador de l'ordre dels franciscans.
Francesc va desviar-se del camí que la seva família havia traçat per ell. No va voler continuar el negoci de teles de son pare. Un dia, quan li van preguntar si es pensava casar, ell va contestar que sí, i que volia que la seva esposa fos 'la dama pobresa'.

Triat tan exigent matrimoni, potser el valerós jove ja havia decidit que el seu regne no seria d'aquest món. Consagrar-se a la pobresa és com estimar el fred, que no existeix sinó per falta de calor. Qui abraça i persegueix l'absència, tard o d'hora es troba que no podrà constatar si ho fa bé més que per comparació. Aquesta és l'única possibilitat. Però és limitadíssima, perquè té un eix de referència circumstancial: els altres i l'època. El jove havia triat casar-se, no només flirtejar, amb quelcom absolut i inexistent, impossible de ser desplegat en tota la seva magnitud. Per satisfer les expectatives d'un objectiu tan alt, és precís adquirir una noció de trascendència igual o superior a la pròpia creença. La religió fa créixer en aquests homes una lògica que els porta a examinar-se amb eines intangibles. Abans de viure el salt que ella representa, se n'experimenta un d'igualment incommensurable - o d'impossible- en cadascuna de les seves demandes.

La mentalitat que, pel poc que sé, veig en Sant Francesc d'Assís, em fa rumiar algunes aparents contradiccions, però mentre penso com de costerut ho tenia se'm creua la idea que el company de viatge natural de la religiositat és la pobresa i que ambdós són complementaris. Un sistema de trascendència necessita fixar unes normes prèvies basades en el buit. La trascendència final es reforçaria com a concepte i missatge si aconseguís fer-se present en el mitjà. Si la religió insta el creient a ser cada vegada més ric, serà menys efectiva a l'hora inocular vocació trascendent a la persona. La pobresa és un bé més escàs, més inassequible que la riquesa, perquè el seu camp és molt més limitat. Hom pot posseir una cosa i concebre fins l'extenuació quantes més en podràaconseguir o crear; pot sadollar-se ni que sigui amb aquesta imaginació. Però un cop ha perdut 20,30,40, mil coses, com se'n poden seguir perdent per ser fidel a l'esposa? No es pot. La pobresa és definitivament molt més potent com a idea inabastable. Seria doncs autènticament trascendent i efectiva. Ara que si per arribar a la trascendència poguéssim tirar pel dret - ja se m'entén- amb una cosa últimament realitzable o concebible, potser menys abandonarien.

Encabat hi ha una manera de ser infinitament més pobre, que és renunciar fins i tot a la vida - que ja s'hauria dedicat a ser pobre-. Per Sant Francesc, Déu volia que es païs la pobresa consubstancial a la civilització o volia que intentéssim ser tant pobres com poguéssim, que estiméssim, tant com poguéssim, 'la dama pobresa'? Hi havia algun límit? Ha quedat, crec, prou demostrat que la ruta cap a la pobresa a plena convicció equival a la mort. Si ens prenem la trascendència seriosament, podem deixar les idees que inspira i que en són requisit a mitges? Val la pena que anem a la recerca fins l'extrem de Déu, però en canvi hem de matisar les seves propostes (si és que ell no les va matisar)? D'altra banda, quadren la glòria i la grandiositat de Déu i la seva essència absoluta amb unes propostes de recorregut moderat? Déu vol ser diferent d'aquest món que ens posa tristos perquè creguem que amb ell serem feliços? De tant que vol, nega la materialitat i ens fa de rebot a nosaltres, ànima però també matèria, incapaços d'assolir-lo, amb el que proposa?

Lamento el sarcasme, però imaginem que per prevenir aquells que volien ser més pobres del compte Déu va assumir la titularitat de la vida dels homes, evitant que un mal diagnòstic ens dugués allà on no tocava; que les coses del Senyor no s'han de menysprear és un fet innegable. Però jo creia que Déu havia creat totes les coses, no només la vida, i si ens tornem miserablement pobres, les menyspreem una mica. Si volem acontentar-Lo estimant la creació i acontentar-Lo sent pobres, sempre suposant que, pel que observo de Sant Francesc, aquest és el nostre designi, ens n'hauríem d'allunyar i acostar-nos-hi despresament amb el mateix entusiasme. Aquest moviment pendul.lar estrictíssim seria la proposta, que no la imposició. Quan, tot i que amorosament presentada, l'opció és tan restringida, fora de la concreció d'aquesta quasevol altra actuació seria errònia. Ignoro com es traduiria aquesta proposta en un sistema econòmic que ens regeixi, i no vull fer cap pas en fals addicional, ja en van massa.

Sant Francesc, vostè que hi entenia d'aquestes coses, dues preguntes, a quina més retòrica: Déu compadirà aquells que no hagin pogut ser trascendentalment pobres? Perquè no tindrà més remei...I la segona: per què va acabar tan d'hora el meu ensenyament en una escola religiosa?

Posats a patir, que no sigui pel carmesí

2010-02-15T05:15:00.002+01:00

No entenc això del carnaval. Moltes vegades es diu: si no entens una cosa, no la critiquis. La meva incomprensió no és d’aquest gènere. Sé en què consisteix, les raons que argumenten aquells que el practiquen, però no trobo sentit en la seva decisió.
Els mou l’alegria, i a alguns de més sofisticats, la transgressió, perillosa actitud com a final de trajecte.

De petit, em disfressava de referents televisius. Vaig ser una tortuga ninja, el Rafael. També un mosqueter, tot inflat de galtones. Duia una espaseta amb bola a la punta, perquè ningú tingués la temptació de punxar-me-les. Més tard, vaig intentar ser original amb poc èxit i un any, ja deixada la creativitat, em vaig disfressar de noia. I ara no sé si de noia o de noia provocativa amb estètica de prostíbul. La frontera és difusa perquè a la meva ciutat natal no existeix: només algunes rara avis se salven i brillen prop de mar. Bé, en aquella ocasió no vaig tenir en compte que el primordial en una nit llarga és no passar fred. Vaig patir molt. Però no vull que la meva opinió estigui condicionada per aquest mal càlcul.

I si fóssim per un dia algú altre? Aquesta és la idea, en principi. Quan vaig començar tota aquesta història, em disfressava de coses que jo volia ser. Només a ser dona em van empènyer. No tindria cap inconvenient en provar de ser dona, però si la vocació de canvi fos realment agosarada, m’hauria disfressat de noia com cal. Suposo que la por i la vergonya van reclamar dictatorialment estridència, que es notés que tot plegat era excepcional. A massa disfressats he detectat la por a la subtilesa i de posar-se de debò davant el mirall, i per tant l’arrelada falsedat del seu exercici. Diran que no em puc prendre seriosament una festa, però em cabreja. Sóc tanmateix un combatiu amant de l’humor absurd i no em poden dir que en aquesta festivitat se l’invoca perquè el fil amb la realitat que molts exhibeixen en disfressar-se és gruixut i prosaic, banal i revel.lador del seu avorriment davant la vida. No m’agrada l’exageració com no m’agrada el sexe pel sexe ni els cotxes ràpids. Al pot petit, la bona confitura.

Doncs si no s’ha de transgredir de debò, i altres llocs més bonics hi ha per fer-ho, el carnaval hauria de servir com a mínim per passar-s’ho bé. Jo m’ho passo bé amb la comoditat. Si renuncies al joc que cada dia ordinari et brinda i mutes en objecte, riuràs, però acabaràs beneint l’arquitectura del teu cos – l’home, la mesura de totes les coses-, i et trobaràs com aquell dia que et seduïa fer una passejada i s’ha fet fosc i allò ja és una caminata i per déu, que faci un gest amb els dits i apareixi el sofà. No pel dia que vaig anar de puta, sinó perquè cada any m’hi he trobat. Un preu molt alt i poc benefici.El carnaval no ofereix vistes tan suggeridores com el muntanyisme, tampoc.

I al final què queda de tot plegat quan preguntes? Un somriure fingit i el punyal tautològic a la raó humana, base de la nostra evolució: “Un dia és un dia”. Doncs aquest dia d’avui ja no em cal ser algú altre, ni en treuré res d’experimentar amb formes corporals exòtiques ni amb mirades alienes d’aprovació. A la llarga, l’únic divertit és el repte, i ja sóc el jugador que vull, i la closca de tortuga ninja me l’han donada els anys.

[-=LuCAs! :$3=-]

2010-01-22T03:10:00.006+01:00

(post místic a l'ús)

Temps de sortir al ruedo, rodó com el zero i com la noció precristiana del temps. Les lletretes de ‘Tila, azahar, Melisa y Hierba Luisa’ estan encabides a l’etiqueta de la bossa de te ‘relax’ amb una estretor angoixant. Temps ha – fashionable google translate-, ens posàvem noms al messenger com ‘examenesssssss’ o ‘x [substituir per l’assignatura] aprobadaaa’. El neguit és la part més viva de la mort quotidiana. La vida. La, nota.

al diccionari apòcrif, 'coproducció' seria portar merda?

joyeux

2009-12-25T20:05:00.003+01:00

Un familiar m'ha obsequiat amb 'Sobre París i França', de Josep Pla.

Els nens, tota la tarda connectats. Un, només ha parlat amb el gos meu, per dir-li: Ho-la...esta se-ma-na ha-rás la o-la...

Tenen un Franz Marc al passadís!

2009-12-25T20:04:00.002+01:00

zvbigniew rybczynski- zupa (sopa)

Copa de 6.

2009-12-25T20:04:00.001+01:00

For sale: Baby shoes. Never worn

microrrelat de Charles Bukowski

u

2009-09-18T01:43:00.006+01:00

Eren una parella de molts anys,

i ja miraven més a fora que a dins

Manuel de Pedrolo

No em deixen tenir la finestra oberta quan plou. Mai ho he entès. Mai he entès quin problema hi ha amb que s'esquitxi una mica el terra - que no s'esquitxaria-. M'he vist, però, massa cansat com per sortir al carrer.

Ara que París, un Tusquets de Boris Vian per tenir opinió sobre si, com s'ha dit, escriu amb el mateix impressionant gust amb què composa. No és irresistible el disseny de les portades d'aquesta editorial? Ha publicat Kundera, Woody Allen...molts, i bons. Però a banda del contingut, suposo que per aquests dies d'instal.lació aprecio l'efecte que fa sobre la taula. Jo què sé, seré frívol.

Tinc unes cròniques per publicar i una ex-peixateria familiar per recordar. Benvingut sigui el temps.

tio guai

2009-09-12T23:40:00.003+01:00

està feta.

ji ji ji ja ja ja

2009-07-12T18:56:00.004+01:00

D'una cigarreta ha caigut un floc encès al terra. Calia reaccionar amb diligència o es faria marca al parquet. No tenia res a mà. Li he clavat un cop de puny ràpid per deixar el foc sense oxigen. He deduit que si donava el cop de gràcia en un instant l'encenall no tindria ni temps per cremar-me. Però no, i ara la butllofa és gran.
Sento els nens dels veïns cridar a ple pulmó: copa, lliga i champions. Són a la terrassa. La mare espolsa alguna cosa de plàstic.

Una estona per riure.

2009-06-11T02:18:00.000+01:00

cap carícia m'és sobrera per arribar al plaer

03.45

2009-06-03T02:44:00.003+01:00

Fa moltíssima calor. Vull ser jo, el post de foc blau. Puc despullar-me ? (Això no cal que ho escriguis). Guapo.

aèria

2009-05-31T21:47:00.003+01:00

S'esdevé sovint que el gest venç l'estàtica. Lògic. Si va de poc, l'estàtica és netament superior.

irm

2009-05-05T22:06:00.024+01:00

Tot canvia, res canvia
mira el tren, mira la via
si t'ho penses bé i observes
ja sabràs filosofia

M .Porter i Ll. Serrahima

Podria estar-me hores i hores, hores llargues, inacabables, davant la pantalla, estàtic, rotund, o passant, àvid, les pàgines d'un llibre, de dos, de centenars - si per temps...-; podria patir molt de mal de panxa i d'esquena alhora. No dubto de la meva capacitat de sotmetre'm a una vida d'una certa disciplina, un punt rocallosa. Però no em confonc. I no faig tot això perquè, si algú esperés que, després de molt temps, jo reaccionés, que em girés i digués que podem adquirir una veritat útil, de profit, mai, mai, mai de la vida em podria girar, mai n'estaria prou segur.
A més a més, encara que fos així, aviam: veritat útil, decisiva, alteradora. Canviant. Una veritat que canviés. Un canvi com una cosa útil perquè instaura un estat, terra de repòs i somriure. Passa que, un canvi que garanteix és una paradoxa, a l'últim. L'ecosistema del canvi és l'estat, i cap estat se'n pot lliurar perquè ha nascut també d'ell; el canvi és consubstancial a l'estat, l'abandonat o el nou; l'estat és una bomba de rellotgeria, no et refiis mai que un canvi instauri cap estat sa, estarà podrit: aquell mateix canvi o un altre l'haurà començat a devorar, un nou estat espera. La garantia és una paradoxa, a l'últim. L'estat, l'estabilitat té molt de dubtosa, així. No existeix l'estabilitat, o el que és el mateix, no és possible? (tot per venir a parar al panta rei.)
Si aquesta del canvi etern i imparable, del canvi madrona i botxí, fos una veritat, més valdria no anar a buscar-la, si es pretén estabilitat. Vull veritat, vull canvi? I si l'estabilitat fos el desig erroni? El pressupòsit està clar que ho és. Potser sí, un no pot ser innocent, cal pragmatisme, i cal acceptar que el canvi, tan desitjable com perjudicial, és permanent. (El canvi és potser l'únic estable del món. Segona paradoxa, gens original i, aquesta, prova d'una greu desorientació de qui l'està visitant). Això, que deu ser permanent, el canvi. I com m'arriba a cabrejar, que ho sigui, imbècil de mi, fill del vici més insolent i eixorc de tots, el del càlcul de la vida, el del sistema abans de res. Sóc un conservador.

No sé a què ve això, si igualment no em giraria per pronunciar-me, per dir que crec poder trobar una veritat útil. No, no em giraria pas. Diria no em distreguis. No és plor, només estic cansat. Bé, no estic cansat. Que no és que em rendeixi, cony. Com t'atreveixes? Va, deixa'm. No, no em deixis. És igual, mira, fot el que vulguis. No em distreguis. No tens res millor a fotre? Jo tampoc. Ja ho sé, que s'ha fet nit.

Popinga

2009-03-31T01:31:00.006+01:00

The sky, too, is folding over you

And it's all over now, Baby Blue
Bob Dylan

Això d'avui ha estat amnèsia solar, és innegable. La bufanda, suggeridora, treu un fil per l'escletxa que deixa la porta de l'armari.
He parlat amb el cap d'un diari per un reportatge sobre Ricard Salvat. Ells havien tingut una gran relació i, com que el meu interlocutor hi entén de titulars, s'ha definit com un producte Salvat, volent dir que el director teatral li havia marcat, i molt.
Coses de la vida, se m'ha acudit dir-li que aquella autodefinició fins i tot podria ser un joc de paraules, ja que la cultura en certa manera salva. Aquesta era la meva intenció, però en realitat no m'he sabut fer entendre ni en part i l'ocurrència ha sucumbit a la continuació de la conversa, quedant com un bony d'un centímetre en una carretera. La conversa ha estat d'allò més interessant, per cert.

Apunt: Un amic meu ha interpretat que el joc de paraules tenia a veure amb una marca d'enciclopèdies. No vull ni pensar que aquell home ho hagi entès així, quin greu. A més a més, vindria a demostrar, per enèsima vegada, la meva total idiòcia comunicativa.

tua tua

2009-03-26T00:46:00.007+01:00

La jefa a la botiga on treballa me mare m'ha dit que tinc uns ulls molt tendres i que tan de bo ella fos més jove. És veritat - ha dit, davant l'astorament de qui em va parir -, hi ha mirades tendres i mirades amb personalitat.
Tornava en cotxe gratant-me. Anuncien que els al.lèrgics passaran la primavera anguniosos. Segons una amiga, hi haurà fins a deu vegades més pol.len que en passats anys. He experimentat en la pròpia carn aquest augment tan bèstia: jo, que mai havia estat al.lèrgic a res...I ara em pica la cara per zones (de limitació variable).

Creix en mi el rebuig als missatges críptics i/o solemnes - la gent canvia -, però haig de dir, perquè no tinc altra manera de dir-ho, que m'entristeixen insofriblement alguns aspectes de la condició humana. No és millor calmar els budells si fan run-run massa sovint que no pas intentar alimentar-los sempre? Vés a saber, però hosti.

gran

2009-03-22T02:40:00.011+01:00

El pitjor de la nostra època

és la falta d'atenció, la dispersió.
Josep Pla

He cregut convenient, abans d'anar a dormir, de prendre nota de l'últim que he vist a la televisió, sobretot per no oblidar-ho.
No sé quina cadena era. Feien un programa d'aquells en què els presentadors estan estranyament alterats per l'hora d'emissió. Una noia gesticulava de manera exagerada, amb una pissarra al fons que duia escrits lince, rinoceronte i alguns noms més. Demanava que truquessin per dir-li noms d'animals, però que no acabessin en a ni en o. Ha afegit un últim detall, tota seriosa: l'animal ha d'existir (sic). Condició imprevista. Qui exigeix això ha de conèixer molts animals.
I jo, mentre mastegava un tall de llonganissa - el mono obliga-, anava pensant coses rares, com narcotitzat per aquella frase de la noia. Aflorava - no diré d'on- una mena d'idea que no acabava de quallar del tipus l'existència; millor, el coneixement és imprescindible per entendre's, però si el coneixement és jutjat per aquell que no el té, aleshores l'existència i el coneixement... En fi, d'aquelles que no saps com sortir-te'n però et sembla tenir alguna cosa. Per sort, una nova idea, més sòlida, em va fer retornar.
L'animal havia d'existir. Clar. Era un consell molt raonable, per res absurd. Es tractava d'un advertiment pels seguidors d'Antònia Font.

professor particular

2009-03-17T00:23:00.005+01:00

Demà xisclarà el sol
G. Ferrater

La redacció anava d'inventar-se un succés pel qual Harry Potter pogués ser perseguit per la policia, però s'ha torçat.
Acabat el semestre a l'escola de màgia, Harry s'adona en arribar a casa que no té les claus. Deuen haver caigut a l'estació, pensa. Deixa l'equipatge rere la tanca - més decorativa que altra cosa -, i a corre-cuita cap a l'estació.
Segons després, així que ell ha tombat la cantonada, una veïna tafanera (clitxé masclista) ja té les mans al damunt d'una súper-ergonòmica escombra. Ella celebra la troballa... Com n'ignora les propietats màgiques! Això sí, les esbrina aviat, quan el seu cap fa diana a l'arbre d'un solar pròxim. Enfurismada, crida el seu marit i li fa avisar la policia. Explica que aquell trasto que ha dut el noi estrany de la cicatriu li ha provocat l'accident. La part d'enlairar-se i tal deixa astorat a l'agent, clar, però li pica la curiositat i diu que sí, que el buscaran. I s'hi posen.
Harry Potter ha trobat les claus a l'estació. És més aviat tard i té un budell buit. Per celebrar que no haurà de dormir al ras, entra a un bar, decidit a sopar bé. El local es diu Ghost, mai hi ha ningú (o això diuen). Aquell dia, és cert, està sol a la barra. Per fer alguna cosa, mira la tele, en el precís instant que hi apareix el seu rostre amb un rètol a sota de Wanted.
Se suposa que aquí hi hauria tal tensió que un qualsevol s'aixecaria corrents del bar. És una redacció d'un delicte, aviam.
El personatge, però, va a la seva. Quan el cambrer se li acosta - estava escombrant, aprofitant l'escàs aforament-, en una síntesi de manual de la flema autòctona, Harry li demana un British Bacon. Amb el bacon molt fet, si pot ser.

torino

2009-03-08T23:42:00.004+01:00

[ens sentíem] sols,

sols amb els embriacs que gesticulen,
amb un batre d'ales incert,
vora les parets de la ciutat.
Marinetti

Més de 48 hores sense fumar, que duc. Aquesta va de debò. Abocat al repte per un amic - de qui mai hagués dit que ho deixaria-, ja compto quatre àpats, un d'ells de calçots, païts amb austeritat. He comprat una guardiola blanca amb rodones de colors al chinu, per estalviar per Zarautz. Se suposa que reuniré calers, ara que no fumo. Quin post més dietari de púber, m'estic tornant un clàssic.
M'agradaria saber -avui ho parlàvem, amb un amic- si el sot que hi ha al bell mig de la ciutat, un sot enorme, de mitja mansana, ha de servir per construir el Corte Inglés que deien o bé l'estació de metro que també deien.
Precisament en metro hem anat al Mercat de Sant Antoni. El trajecte és llarg, gairebé tota la línia. Vint minuts, pel cap baix. En sortir pujant les escales mecàniques, el meu amic s'ha posat la mà a la butxaca per treure un cigarro del paquet. De l'altra butxaca, ha tret un foc blau, el tio. Ja no podré fer més la broma propagandística, efectes col.laterals...Al carrer, dos. Tres tombs. Dreta, Sant Antoni. Creuar. Creuant. Mono. Llibres.

torce

2009-02-24T01:40:00.004+01:00

-Y tú, con tu cabeza de toro
y tu corazón de puta,
¿crees que habrá un después?
E. Hemingway

Sempre que et vinc a veure fa una llum excepcional als carrers fins l'estació, i durant el trajecte de tren. Avui un edifici proper a la biblioteca tenia un cru impossible per a una brotxa.
Tant traginar capses polsoses, l'abric sembla tret d'un bagul de segles, i si el rento ja no hi cabré, d'estret que em va.

donovan

2009-02-23T00:57:00.017+01:00

Homes sols, i al seu voltant, el silenci. Això és la Terra!
F. Dostoievski

Enmig d'aquests dies marcats pels preparatius del viatge, m'he posat trist. Te'n vas també, tu potser per sempre. Dubto que tornem a tenir tanta relació d'ara endavant; m'agradaria equivocar-me. Em costa més d'acceptar perquè t'emportes trossos d'una època molt borrosa. Borrosa que fa por. Hòstia.
Deu ser que cada època s'enterra amb exemples clars, simbòlics, d'un principi comú que és la pèrdua. L'associació és tan fàcil que els torna exemples punyents. Aquest d'ara, si no és el cas del nen petit que plora perquè descobreix - tot descobriment implica pèrdua-, ni és el de la mare o el pare adults que, al seu torn, veuen marxar el fill i arribar el declivi, ni tampoc el de l'avi que, quan s'apaguen els amics de sempre, va quedant a les fosques; suposo que és la manifestació del mateix grandiós i refotut principi, sols que aquí perdo alguna cosa entre adolescència i joventut.
A partir d'un sol d'aquests exemples i tot i ignorant-ne les magnituds, un pot reconèixer i resseguir tots els dolors que tindrà.Una mica com un full de ruta:
Xinxeta.
-Ara tocarà perdre la salut, i s'assemblarà a quan vas perdre no-sé-què. Te'n recordes?
Xinxeta.
- La següent fiblada serà perdre allò altre (amb fotos i post-it explicatius).
Xinxeta.
(...)

festa

2009-01-18T23:58:00.003+01:00

Empaqueto llibres i llibrets. Martí i Pol mai és prou citat enlloc, ni tan sols aquí, que ja n'hi van unes quantes. A cada ratlla, un sospir diferent cada any. Això és exactament el que volia dir l'altre dia, quan perdia tota la liquidesa a la veu precisament per l'absència d'això:

-Per això dic que sobretot valdria la pena
d'estimar adoptant un aire més assenyat i més tenaç;
clar i net: en solitari i sense traves;
i oblidar les paraules
i menjar en plats menys trencadissos.

I sobretot perquè ara. El llarg viatge

extirpació

2009-01-18T21:06:00.001+01:00

-Quants uns?
-Dos.

Dilluns

2008-12-15T19:28:00.003+01:00

L'espai que ens separa
no es rendeix a l'evidència.

James Ensor

Aquests són dies d'important desvagament. L'ocupació ha interromput les classes a la facultat, tot i que és d'esperar que aviat es reprendran. Mentrestant, en les estones lliures estic preparant el canvi d'habitació. El trasllat m'ha fet visible la quantitat de llibres que hi ha a casa, que abans només considerava com a part del mobiliari del 'cuarto' dels mals endreços. Si descuido, em formo. Entre això i París...

He trobat una sèrie de vídeos interessants. És que m'ha arribat l'època planiana.

exercici

2008-12-01T05:41:00.004+01:00

He trobat un cd-rom contenint les redaccions de català fetes durant el batxillerat. Desprenen una pressumptuositat ofensiva. Hi havia de fer alguna cosa, i he tornat a escriure sobre els mateixos temes, per veure si, en comparació, la meva traça i les meves idees han canviat molt, poc o gens al llarg d'aquests quatre anys. Volent evitar la seva pèrdua, deixo aquí almenys el resultat d'un dels exercicis.

text a. btx (inalterat)

En literatura, les metàfores ens proporcionen noves maneres de mirar la realitat

Onades de canyella i un sospir. Amb moltíssima freqüència – i afortunadament – ni les paraules més belles aconsegueixen anar més enllà de simples cossos de lletres, de tant profund que és allò que ens passa sobtadament pel cor i el cap – però sobretot pel cor. És llavors quan trascendim aquest impediment de no ser completament transparents. És llavors quan, cercant l’empatia, creem,amb tot el que aquest verb implica quant a reflexió. Com sinó a través d’una de sublim meditació s’arribaria a equiparar les dunes del desert i un petó a l’esmentat? Ben cert és, que la metàfora és, doncs un acte de creació, que té com a premi de la seva magnificència precisament allò que persegueix: transmetre i fer sentir. Més raons hi ha per argumentar l’afirmació, atès que la metàfora és – alhora tan poc i tant – la supressió de quelcom i la substitució per un altre element. De nou, el mot creació, perquè instaura noves idees, noves dimensions mai pensades, i les deixa, plenes de sentit, romanent al cap de qui les viu.

És per això que en literatura, i com no podria ser d’altra manera, són una font inesgotable de recursos. En tant que hom existeix i interactua amb l’entorn, la metàfora proporciona la capacitat d’inflamar la realitat i la ficció amb una espurna de tu mateix, i fer confondre ambdos plànols, en un exercici notable de bellesa i, perquè no, d’amor al món.

text b. 2008

Diguem no! a les olles a pressió

He pensat que aquesta tarda d'hivern és alegrement assimilable a una bosseta de te de canyella (cel blanc i terra fosca, i enmig i ja pertot, un humit passar del temps, vehicle que en difumina els límits). La metàfora ha brollat del propi fons de la tarda, quan jo, armat amb un llapis a mode de bisturí, hi pretenia una aproximació massa científica.

Totes les dimensions i percepcions que com ésser humà era capaç de barrejar es revoltaven. Dins les paraules em miraven, estranyades i neguitoses, com un hipopòtam a qui hagués embotit en un top d'adolescent, que li sortiria tot per tot arreu.

Però no és culpa de la paraula. Ella va allà on la criden, encara que sigui amb recança. El cert és que té un hàbitat, i som nosaltres els que l'hem d'anar a buscar. Precisament és tan agradable perquè no ho ambiciona tot. Demana humiltat, és a dir, sinceritat, és a dir, elegància.

Segons aquesta conducta de la paraula, a una bona metàfora només li queda servir per a transcriure una revel.lació capriciosa i a la vegada ponderada en aspiracions. Jo m'ho imagino com si una de les parts d'allò que contemplo em fes confiança, donant-me permís per explicar una seva anècdota. Íntima, sí, però sense passar-se.

Això no és ser frívol, considero. Tampoc vull dir que la síntesi descriptiva hagi de ser pobra. És que no cal més que una punteta; això sí, una punteta prou evocadora. El que es diu tenir els significands una apreciable relació. Sentint com de rodona és alguna metàfora que he llegit, trobo aquesta definició del tot punt innecessària, dit així em sembla que no va enlloc.

2008-11-03T23:58:00.000+01:00

m'agradaria tenir una estona per mirar-te en secret.

bientôt

2008-10-02T18:13:00.004+01:00

Veure l'escriptor famós i fer postura és tot un, en els aspirants. Els reconeixereu perquè, enlloc de cridar enfervorits i presentar-s'hi amb un bolígraf a la mà - normalment no en porten, clar-, es posen a mirar a banda i banda, girant tot el cap però suaument, com per a que el personatge en dedueixi les superbes qualitats d'observador de què es creuen dotats.

foto: henry moret

sinovial

2008-09-28T18:54:00.004+01:00

I tant que passa. Sí, de manera aïllada, casual. Sí, sense tenir importància, sense ser significatiu o simptomàtic. Res a veure, evidentment, amb conjures místiques d'estels, que no són més que l'extrapolació sideral dels últims ploms que se't fonen - com quan veus llumetes en tancar els ulls i fregar-te'ls-. Total, que no vol dir res, d'acord. Però tot i la seva essència accessòria, insubstancial i desprovista de tot sentit, passa. Avui mateix, sense anar més lluny:et parlo d'estar tranquil i, així que arribo a casa, m'adono que he perdut el rellotge. Ja veus tu, quina tonteria. O millor dit, quines tonteries, perquè també està aquell dia del poema de la terra i la noia que duïa gaia tatuat al braç, o aquell altre que escrivint sobre l'aigua vaig abocar un got sobre el portàtil. O un de més recent, el de la formiga entremig de postals de Dalí. No, si és que últimament, no en falten d'ocasions així. Vaja, que tot plegat té gràcia, trobo.

París

2008-09-20T17:24:00.002+01:00

París és amunt, s'hi va en ascensor.

quinn

2008-09-17T21:40:00.007+01:00

A la densitat de la grisor hi contribuïen els dubtes, les preguntes. Asseguts, amb una taula de fusta de per mig, contemplant el paisatge des d'aquella mena de parador natural, cadascú a la seva, sense mantell de pícnic, sense coberts ni plats. Et vaig expressar les dues qüestions que m'amoïnaven, que en realitat es podien resumir en una de sola.

-De debò et sembla normal que estiguem estudiant en aquesta parcel.la verda? Amb prou feina trobaríem algú en un o dos km; amb la de llocs que hi ha...no m'ho hauria imaginat, que acabaríem aquí.

Em vas contestar convidant-me a obrir les fosses nassals per rebre la benedicció d'arbres i plantes. Segur que m'ajudaria. Això em va donar peu al segon dubte. Te'l vaig etzibar amb la indignació de qui coneix quan alguna cosa no encaixa:

-I tu creus que un es pot concentrar per estudiar, amb aquest contrast entre la natura i el portàtil amb Radiohead sonant a tota llet? T'estranya, que trobi això desconcertant? A més, de llum n'hi ha ben poca, segur que és tard.

Aquest cop, no vaig tenir resposta immediatament. Per donar força als meus arguments, vaig mirar l'hora a l'ordinador. Era tard i li ho vaig reivindicar. Donades les necessitats d'estalvi, la pantalla es va anar quedant grisa. Vaig apartar la mirada, constatant que a la tarda tampoc li quedava massa bateria.

Vas esperar que passés el clímax de Bodysnatchers per intentar convèncer-me, mentre apilaves els fulls.

- Sí home, ja veuràs com sí.

T'haig de donar la raó. I es veu que a tu també et va provar l'estona.